Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VELÁZQUEZ Diego. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VELÁZQUEZ Diego. Mostrar tots els missatges

dissabte, 27 de juliol del 2013

El vi

Rufino Lasaosa (2009). De Cacabelos a Villafranca del Bierzo, León
La vinya és una planta que apareix a l’era terciària, és a dir, que de forma salvatge, existeix en tots els continents, que en aquella època estaven units. A Europa l’intens període glacial de fa 100 a 120.000 anys va fer desaparèixer la vinya salvatge, conservant-se només a les costes orientals del mar Negre, a l’actual Geòrgia. D’allà s’expandirà, ja com a planta de conreu, novament a tot Europa. A Amèrica per contra, es va conservar i es conserva en l’actualitat àmpliament la vinya salvatge que, s’ha de dir, no serveix per a fer vi, doncs de les moltes varietats de plantes del gènere Vitis vinifera és adequada per a l’elaboració de vins. Cal dir que aquesta varietat corrent a Europa no existia a Amèrica i va ser portada pels colonitzadors europeus.
Ens cal saber que la vinya no pot créixer a tot el planeta, sinó tan sols en dues petites franges, entre els 28º i els 50º de latitud, tant al nord com al sud. A la zona nord s’hi troba la Mediterrània i sud d’Europa, la part sud d’Amèrica del Nord (Califòrnia) així com algunes zones d’Orient Mitjà i en la actualitat algunes zones de Xina. A la part sud de l’equador hi trobem les zones del continent sud-americà, la zona de sud-àfrica i també Austràlia i Nova Zelanda.

Si voleu continuar llegint el text, CLIQUEU-HI.

Sans, Pere(2009). La cuina del vi (Apropament a la cultura del vi i la cuina a la Mediterrania). Editorial Comanegra, Barcelona 23-25.

Rafael DP (2007). Emerita Augusta (actual Mérida, Badajoz, España)
L’art de la verena

Ressona encara el toc de laudes en la fosca vall, quan una portella s’obre en la part de pedra i en el rectangle de llum es retalla una figura de negre hàbit amb caputxa, que amb quatre passes es planta vora el marge del rocallam, tot guaitant cap avall, en la negror de la fondalada. Un somriure s’endevina en la cara del monjo en veure la llum i sentir la fressa en l’estret corriol que puja cap al monestir. Són la colla dels veremadors, contractats d’avançada uns jorns abans; alguns han arribat des de França i seguiran cap al nord en acabar la verema aquí i cobraran el seu treball en moneda, altres són gent dels pobles propers; de Vall de la Creu, de la Selva de Mar i treballen a canvi de vi per a la despesa de casa.

Si voleu llegir més, CLIQUEU-HI.

Sans, Pere(2009). La cuina del vi (Apropament a la cultura del vi i la cuina a la Mediterrania). Editorial Comanegra, Barcelona 13-15.

Velázquez, Diego (1623). Los borrachos. Museo Nacional del Prado. Madrid
Després de la verema

I fent un bon salt en el temps, veurem ara de forma breu i intel·ligible quin és el procés pràctic actual per elaborar els diferents tipus de vins que trobarem en el mercat.
El raïm recol·lectat en la verema i transportat en les degudes condicions, perquè el gra no s’aixafi, arriba al celler on és pesat i se’n treu mostra per determinar-ne el contingut en sucres i l’acidesa de la partida, desprès és abocat a unes tolves de recepció. La primera intervenció es passar-lo per una màquina desrapadora que separa el gra de la rapa (la tija que aguanta els grans). A partir d’aquí el procediment serà distint segons el tipus de vi, blanc, negre o rosat.
Per elaborar el vi blanc els grans són conduïts a una premsa lleugera que extreu un 50 o 60% del seu pes de most, és el que s’anomena most flor, i que serà portat per mitjà de bombeig als dipòsits de desfangat, habitualment refrigerant-lo en aquest mateix pas. La resta serà premsada a major pressió i amb aquest most s’elaboraran els vins corrents, de poca qualitat o destil·lats.
El desfant consisteix a eliminar una bona part de la pola del raïm que està en suspensió dins el most i que l’enterboleix. Aquesta operació es fa per medis físics o amb ajut de substàncies clarificants, també en l’actualitat s’empren directament centrifugadores, després el most, ja més clar, es condueix als tancs de fermentació.

Si voleu llegir més, CLIQUEU-HI.

Sans, Pere(2009). La cuina del vi (Apropament a la cultura del vi i la cuina a la Mediterrania). Editorial Comanegra, Barcelona 115-121

dissabte, 18 de desembre del 2010

Oda al vino

Velázquez, Diego (1623). Los borrachos. Museo Nacional del Prado. Madrid
A lo largo de la década de 1950, Pablo Neruda publicará una serie de Odas Elementales, cuando ya ha alcanzado la madurez poética, con la intención de hacer un nuevo poema extenso que constituyera una visión totalitaria del mundo, una interpretación del mismo partiendo de las cosas sencillas e intranscendentes.

La causa directa por la que empezó a escribirlas fue la proposición de Miguel Otero Silva, director del periódico de Caracas «El Nacional» para una colaboración semanal de poesía. El aceptó a condición de que esta colaboración no formara parte del suplemento literario, sino que la colocaran en las páginas dedicadas a crónicas:

"Así logré publicar una larga historia de este tiempo, de sus cosas, de los oficios, de las gentes, de las frutas, de las flores, de la vida, de mi posición, de la lucha, en fin, de todo lo que podía englobar de nuevo en un vasto impulso cíclico mi creación".


Oda al vino

Vino color de día
vino color de noche,

vino con pies de púrpura
o sangre de topacio,
vino, estrellado hijo
de la tierra,
vino, liso
como una espada de oro,
suave
como un desordenado terciopelo,
vino encaracolado
y suspendido,
amoroso,
marino,
nunca has cabido en una copa,
en un canto, en un hombre,
coral, gregario eres,
y cuando menos, mutuo.

A veces
te nutres de recuerdos
mortales,
en tu ola
vamos de tumba en tumba,
picapedrero de sepulcro helado,
y lloramos
lágrimas transitorias,
pero
tu hermoso
traje de primavera
es diferente, el corazón sube a las ramas,
el viento mueve el día,
nada queda
dentro de tu alma inmóvil.

El vino
mueve la primavera,
caen muros,
peñascos,
se cierran los abismos,
nace el canto.
Oh tú, jarra de vino, en el desierto
con la sabrosa que amo,
dijo el viejo poeta.
Que el cántaro de vino
al beso del amor sume su beso.

Amor mío, de pronto
tu cadera
es la curva colmada
de la copa,
tu pecho es el racimo,
la luz del alcohol tu cabellera,
las uvas tus pezones,
tu ombligo sello puro
estampado en tu vientre de vasija,
y tu amor la cascada
de vino inextinguible,
la claridad que cae en mis sentidos,
el esplendor terrestre de la vida.

Pero no sólo amor,
beso quemante
o corazón quemado
eres, vino de vida,
sino
amistad de los seres, transparencia,
coro de disciplina,
abundancia de flores.
Amo sobre una mesa,
cuando se habla,
la luz de una botella
de inteligente vino.
Que lo beban,
que recuerden en cada
gota de oro
o copa de topacio
o cuchara de púrpura
que trabajó el otoño
hasta llenar de vino las vasijas
y aprenda el hombre oscuro,
en el ceremonial de su negocio,
a recordar la tierra y sus deberes,
a propagar el cántico del fruto.
Neruda, Pablo (2004): Odas elementales. Buenos Aires: Losada 
Edgar Degas (1876) Bebedores

Un estudio sobre la obra:
Algunas de sus Odas Elementales más conocidas:
http://www.neruda.uchile.cl/obra/odaselementales.htm
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT