Picasso: La dona dels pans
Rajola dels oficis: forner.Vam entrar els quatre a l’obrador, i el meu cosí em va començar a presentar el que aviat seria el meu nou espai de treball.
-Això –em va dir posant-me una mà al muscle-, vull dir aquest lloc on som ara, és l’obrador: en aquest sac hi ha la farina, això és el llevat, la sal, l’amassadora, que com veus ha començat a pencar abans que nosaltres, la balança, els draps, i el forn pròpiament és aquell cau que veus a la paret.
-Em prens el pèl, ¿oi?
L’avi i el tiet van riure per sota el nas i ens van deixar sols. Però el Met no em prenia el pèl. Un minut més tard ja m’havia fet treure la pasta a braçades, i al cap d’un moment ja em trobava al seu costat enfarinant-me les mans i fent boletes. La decisió que jo havia de treballar de forner, no me’n recordo gaire com es va prendre; em sembla que la meva mare va anar a parlar amb el seu germà, i al cap d’un moment ja estava decidit. [...] Després de formatejar totes les barres d’aquell dia i de deixar-les dins els calaixos perquè anessin fermentant, vaig mig ajudar el meu cosí a fer les coques i els brioixos. Ell em deia fes això, i jo ho feia. Em deia, per exemple, pica aquesta coca fins que tingui forma de coca i jo picava la coca fins que agafava forma de coca. O em deia escampa el sucre per aquí i jo escampava el sucre per allà. “Ara agafa aquesta llimona, la ratlles i l’escorres”. “Ara agafa l’escombra i escombra”, em va dir almenys dues vegades aquell primer matí. “L’obrador sempre ha d’estar net”. Després, amb el forn ja ben calent, el Met va anar introduint les barres i les coques en l’ordre que tocava i ens en vam anar al menjador a esmorzar una mica i a llegir El Mundo Deportivo.
-El pa vol el seu temps –em va dir el Met-. Per fer les coses malament no cal córrer.
Un moment després vam tornar a entrar a l’obrador, i després de donar-hi un cop d’ull em va dir que ja podia agafar la pala i treure les primeres barres.
-Encara no, que em fa por –vaig estar a punt de dir-li.
Però no era el moment per a covardies. Vaig agafar decidit la pala, i com li havia vist fer a ell una infinitat de vegades, vaig caçar dues barres de tres quarts que m’assenyalava del fons, les vaig treure i les vaig abocar al cove sense que em caiguessin a terra. Aquelles dues bares de tres quarts, cremant, oloroses, em van omplir el cos d’una alegria tal que no vaig poder evitar posar-hi els dits
Pep Puig. Les llàgrimes de la senyoreta Marta. Barcelona 2007. Editorial Empúries.
-Això –em va dir posant-me una mà al muscle-, vull dir aquest lloc on som ara, és l’obrador: en aquest sac hi ha la farina, això és el llevat, la sal, l’amassadora, que com veus ha començat a pencar abans que nosaltres, la balança, els draps, i el forn pròpiament és aquell cau que veus a la paret.
-Em prens el pèl, ¿oi?
L’avi i el tiet van riure per sota el nas i ens van deixar sols. Però el Met no em prenia el pèl. Un minut més tard ja m’havia fet treure la pasta a braçades, i al cap d’un moment ja em trobava al seu costat enfarinant-me les mans i fent boletes. La decisió que jo havia de treballar de forner, no me’n recordo gaire com es va prendre; em sembla que la meva mare va anar a parlar amb el seu germà, i al cap d’un moment ja estava decidit. [...] Després de formatejar totes les barres d’aquell dia i de deixar-les dins els calaixos perquè anessin fermentant, vaig mig ajudar el meu cosí a fer les coques i els brioixos. Ell em deia fes això, i jo ho feia. Em deia, per exemple, pica aquesta coca fins que tingui forma de coca i jo picava la coca fins que agafava forma de coca. O em deia escampa el sucre per aquí i jo escampava el sucre per allà. “Ara agafa aquesta llimona, la ratlles i l’escorres”. “Ara agafa l’escombra i escombra”, em va dir almenys dues vegades aquell primer matí. “L’obrador sempre ha d’estar net”. Després, amb el forn ja ben calent, el Met va anar introduint les barres i les coques en l’ordre que tocava i ens en vam anar al menjador a esmorzar una mica i a llegir El Mundo Deportivo.
-El pa vol el seu temps –em va dir el Met-. Per fer les coses malament no cal córrer.
Un moment després vam tornar a entrar a l’obrador, i després de donar-hi un cop d’ull em va dir que ja podia agafar la pala i treure les primeres barres.
-Encara no, que em fa por –vaig estar a punt de dir-li.
Però no era el moment per a covardies. Vaig agafar decidit la pala, i com li havia vist fer a ell una infinitat de vegades, vaig caçar dues barres de tres quarts que m’assenyalava del fons, les vaig treure i les vaig abocar al cove sense que em caiguessin a terra. Aquelles dues bares de tres quarts, cremant, oloroses, em van omplir el cos d’una alegria tal que no vaig poder evitar posar-hi els dits
Pep Puig. Les llàgrimes de la senyoreta Marta. Barcelona 2007. Editorial Empúries.
