La dieta mediterrània

Josehico (2009). Gazpacho andaluz

Caldria remarcar, a benefici nostre, que la que anomenen cuina catalana –de la qual tant la samfaina com l’allioli i la picada són clars exponents- respon plenament a les regles més elementals d’una bona alimentació. De totes maneres, això no és privilegi de la cuina a Catalunya, sinó de la riba nord mediterrània. Aquest privilegi desapareix a la cuina que podríem dir continental, que al meu entendre, a Europa es troba Loira amunt, on hi ha un tipus de cuina, molt saborosa per cert, que algú ha titllar de “cuina de l’infart” perquè ha perdut l’oli d’oliva substituït per greixos saturats.

Actualment, i de vegades de la manera més indocumentada, es parla molt i s’escriu potser més del que caldria, de l’anomenada “dieta mediterrània”. La veritat és que això de la “dieta mediterrània” es tracta d’un invent nord-americà immediatament anterior a la Segona Guerra Mundial, invent que no tenia rea a veure amb el vi, ni amb l’oli ni amb l’allioli, perquè si així hagués estat, venint dels nord-americans –i que em perdonin-, que fins ara no passen a la història com a grans gastrònoms, hauria estat una sorpresa. La qüestió és molt més simple, enormement vulgar.

Castell, Jaume (1999). Per què mengem el que mengem. Barcelona, 56-59

Més informació al bloc De la literatura a les cuines de la Mediterrània.

Les menges essencials

Encantadísimo (2006) . El Molín de Mingo

T’esforces per ensenyar-los a ser virtuosos del menjar… i s’afarten de frankfurts, bèicons i hamburgueses. […] ¿No us sembla que la lluita contra l’imperialisme gastronòmic dels menjars sintètics passaria, justament, per un retorn presocràtic als elements essencials, bàsics?

Per fer-ho, hauríem d’eliminar abans uns quants dietistes, bròfecs, espessos com sociòlegs en actiu, quintacolumnistes. I tornar a fer campanya a favor de les menges essencials. Per exemple, el pa. «Allà on hi ha pa, no hi fa mal estar», deien els nostres avantpassats. O bé: «Qui no té pa, alguna se n’ha de pensar!» El pa pot tenir moltes variants. Però és bo que torni la moda del pa ben fet. I que es recuperi l’hàbit del pa i del vi, símbols, no ho oblidem, de tota eucaristia, és a dir: de tota participació engrescada en el memorial d’una història col·lectiva. El pa amb oli de la cançó reiterada és sempre com un retorn a l’essencialitat, al grau zero de tota reflexió culinària. A la Mola de Formentera, les famílies es fan el pa cada deu dies o cada setmana. Amb oli del bo i una mica de sal i un porró… ¿qui no gosaria  encetar una campanya de conversió dels infidels dels hamburgers? O bé el pa amb vi i sucre de la nostra infància de predestinats a l’alcoholisme militant. O les sopes d’all, amb llesques de pa escaldat. (O unes llesquetes de pa fregit, untat amb all, per acompanyar una bona sopeta de peix.)

El ‘pa amb tomàquet’ ja ha estat objecte d’un merescut homenatge literari. M’hi sumo. I afegeixo: com és de sàvia la síntesi alimentària de pa, oli, sal i tomàquet! (Els italians descobreixen ara que la pasta, rebutjada en part per la dictadura dels metges dietistes, era aliment bàsic, equilibrat i a l’abast de tothom.)

Riera, Ignasi (1988). Cuina que cuinaràs. Barcelona: Destino (pàg. 39-40). 

El pa amb tomàquet

Cathou Cathare (2007). Perle de tomates

El pa amb tomàquet, tan característic de Catalunya és, segurament, un invent relativament recent, ja que el tomàquet és un producte d’Amèrica que va tardar, d’ençà del segle XVI, força més d’un segle a ser incorporat a l’alimentació.

L’origen del pa sucat amb tomaca –com es diu en alguns llocs de Girona-, del pa amb tomaca, o amb tomàquet, del pamboli –com es diu a Mallorca-, és doble.

D’una banda, i el nom mallorquí s’hi refereix (pa amb oli i pa amb oli i tomàtiga), el seu origen remot es relaciona amb la cultura de l’oli dels països mediterranis, de Portugal al Líban: era la llesca de pa –a vegades torrat- que se sucava a la gerra de l’oli novell. És la bruschetta italiana, el pan banhat provençal, el hobz biz zeijt de Malta (que en maltès vol dir, justament, “pa ab oli”) i elaboracions similars, com hem dit, a Mallorca. Totes aquestes preparacions sempre consisteixen en una llesca de pa, en general, sucat i amanit amb sal i oli d’oliva, i que es pot enriquir amb guarnicions diverses. En el seu origen, típicament mediterrani, també hi podem veure, segurament, el fet de reciclar el pa eixut, que, amorosit per la polpa del tomàquet i l’oli, esdevé una menja molt abellidora.  

Si voleu continuar llegint sobre l'origen i els ingredients, CLIQUEU-HI.

Fàbrega, Jaume (2002). Pa amb tomàquet. Les receptes més senzilles i saboroses de la Mediterrània. Cossetània. Valls, 11-13.

DENOMINACIONS
Barcelona	Pa amb tomàquet
Girona	Pa sucat amb tomaca
Itàlia	Bruschetta
	Panunto
	Fettunta
Mallorca	Pa amb oli
	Pa amb oli i tomàtiga
	Pamboli
Malta	Hobz biz zeijt
País Valencià	Pa sucat amb tomaca
Provença	Pan banhat

Dieta mediterrània, segons Joaquim Oristrell