Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges
dijous, 23 de desembre del 2010
Coca musical de Sant Joan
Jaume Sisa
La Coca
Els indis tenen coca allà al Perú
Els ianquis, coca-cola refrescant
Els catalans, la coca de llardons
I l’estupenda coca de Sant Joan
No us penseu pas que aixó ès una bicoca,
Voler anar de verbena i ser una coca
El personal se’m vol endur a la boca
Del més espavilat al més tenoca.
Deu ser la confitura que els provoca
Només sortir al carrer tothom s’hi aboca
M’han dit que aquest destí és el que em pertoca
Però a mi, de grácia no m’en fa ni gota
Sóc una coca, i sé ei que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons.
S’haurá de fer passar per una oca
Si no, s’em menjaran aquestes locas
O disfressar-se de foca
Sois pensar-ho em fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant.
Ens és igual si n´hi ha molta o poca
Perqué ens agrades més que la tapioca.
Ja et pots ben amargar sota una roca
I si ara t’atrapem et memgem tota
Sóc una coca i sé el que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons
M’hauré de fer passar per una coca
Si, no se’t menjaran aquestes locas
O disfressarr-me de foca
Sols pensar-ho ens fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant
Sóc, de totes, la més elegant
Es la coca de Sant Joan.
La coca de Sant Joan (Joan Amades)
 |
Una copa de vi dolç (tanmateix, avui dia és més freqüent acompanyar la coca amb cava ben fresc) |
Aquesta nit [23 de juny], es tradicional menjar coca, possiblement com una romanalla d’algun ritu solar. Antigament, les coques eren obligadament circulars i amb un forat al mig, i devien tractar de recordar el disc solar. Eren pastades a casa, com un de tants productes de pastisseria casolana.
Després, les feien els forners, amb pasta adobada, o amb pasta de pa, més cuita, ensucrada i amb pinyons. En establir-se pastisseries, les coques van millorar la qualitat i foren endolcides amb cireres, poncem i d’altres fruites confitades. Es tenia per cosa obligada menjar-se la coca al ras, al camp o al carrer, és a dir, a ple aire, semblantment a tot allò que és propi d’aquesta nit. Hom creia que menjar-se la coca sota teulat portava desventura. Era costum de remullar-la amb vi dolç, i, les persones de paladar fort, amb aiguardent. Abans, sobretot aquells a qui agradava la beguda forta, bevien gorga, mena d’aiguardent poc refinat, però molt fort.
[…] Es feien coques de veïns que assolien una gran llargada. Hi havia forns especialitzats a fer coques de llargades enormes en relació amb la capacitat extensiva dels forns. S’havien fet coques de dotze metres de llargada, o sia d’una mida que doblava la grandària del forn. Es coïen en dues vegades, una per cada cap. Constituïen una veritable tècnica fornera o pastissera, i exigia molt d’enginy moure-les i tombar-les dins de l’espai ordinàriamentt reduït dels pastadors i dels forns. Per tal que la coca no es partís pel mig, mentre una part es coïa la que restava fora del forn calia sostenir-la amb uns taulons a manera de bastida. […] El costum de menjar-se la coca en comú pot constituir una resta d’un àpat o consagració ritual, derivada d’una de les cerimònies solsticials.
[…] Ara fa un segle, feien coques de pasta de pa, completament planes, i en forma asiluetada de be, amb referència a l’anyell que la iconografia presenta com a company inseparable de sant Joan.
A Mallorca les famílies feien coques planes petites com la mà, de forma circular i foradades del mig, que recordaven el disc solar segons la visió popular de Febus, igualment com la recorden totes les formes de pa rodones i foradades. […] També fou tradicional fer coques enllardades o ensaïmades.
A Menorca, abans, fou típica una coca especial de forma circular que anomenaven urana, mot derivat d’urà, equivalent a celest o solar. […] A l’Alguer, en comptes de coca fan uns ninots de pasta dolça, els quals reben el nom de canallerus i de munyicots. […]
La coca té sentit sagramental, com el tenen els altres pastissos tradicionals obrats amb farina i propis de diades fixes.
Amades, Joan (1982). Costumari català. Volum IV: Estiu. Barcelona: Salvat ed. i Edicions 62.
Joan Amades
|
El 1981, el cantant Jaume Sisa i el grup teatral Dagoll Dagom van muntar l'espectacle Nit de sant Joan; una de les cançons està dedicada a la típica coca que es menja durant aquesta revetlla, que obre el solstici d'estiu.
Jaume Sisa
Dagoll Dagom
|
La coca de Sant Joan
La festa de sant Joan sembla que, en realitat, commemora el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any. Segons els folkloristes, el costum d’encendre atxes i fogueres en aquesta data és corrent arreu d’Europa i ja es practicava abans del cristianisme. Avui les fogueres continuen essent l’ànima de la festa i el jovent es diverteix botant-hi per sobre. A Catalunya, però, la festa té un tret distintiu: a més de fer falles i fogueres, cal menjar la coca de sant Joan, que abans era de pinyons i ara també porta fruites confitades. La dita popular fa així: “Ni Pasqua sense mona, ni Corpus sense ginesta ni Sant Joan sense coca”. Tot i que deu ser molt antiga, la primera documentació que he pogut trobar és del poema de Jacint Verdaguer L’aplec de la gleva, dins Jovenívoles; en donaré uns versos: “L’un pren una ensiamada, / l’altre agafa un panelló, / l’altre esbocina una coca / empedrada de pinyons”.
I el 1902, any en què va morir Verdaguer, es van publicar sengles poesies en dos setmanaris barcelonins. El 21 de juny aparegué en La Campana de Gràcia la composició La religió catòlica, que feia un inventari de les llaminadures festives: “Ab veu alta avuy proclamo / que en tot lo globo no hi ha / religió més suculenta / com es la dels cristians / per mes que’ls ateos diguin / en contra ella’ls disbarats / que sense solta ni volta / propagan per totas parts / fent que’ls homes sas dolsesas / desprecíhin y de cap / se’n vagin á las calderas / del indecent Satanás. / […] / Per Sant Joan i per Sant Pere / cocas d’un metro de llarch / sobretot ben ensucradas; / per Sant Jaume meló en gran”.
Marqués, Vicent (7 de juny del 2010): diari Avui, pàg. 29
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
