Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dècada de 1970. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dècada de 1970. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de febrer del 2013

El jardín de los dioses

Ruud Brouwers (2005): Olive-trees Corfu
Como aquella discusión me parecía infructuosa, yo eché a andar con los tres botellines vacíos de Gazoza camino de un lugar, a unos ochocientos metros por la orilla, donde sabía que había un pequeño manantial. Cuando llegué me encontré con que al lado había sentado un hombre, que se estaba tomando allí el almuerzo. Tenía la cara tostada, arrugada y resquebrajada por el viento, y anchos bigotes negros. Llevaba las gruesas medias de lana que se ponían los campesinos para trabajar en el campo, y tenía junto a sí su azadilla de pala ancha.
-Kalimera -me saludó sin sorpresa, y con cortés aademán señaló al manantial, como si fuera propiedad suya.
Yo le saludé y me tendí de bruces sobre la alfombrita de verde musgo que había creado la humedad, y bajé la cara hasta donde el luminoso manantial latía como un corazón bajo las frondas del culantrillo. Bebí largamente y a placer, y no recordaba que jamás el agua me hubiera sabido tan buena. Luego me remojé la cabeza y el cuello y me enderecé dando un suspiro de satisfacción.
-Agua buena -dijo el hombre-. Dulce, ¿eh? Como una fruta.
Yo dije que aquella agua estaba deliciosa y me puse a lavar los botellines de Gazoza y a llenarlos.
-Allá arriba hay una fuente -dijo él, señalando a lo alto de la escarpada ladera-, pero el agua es distinta, amarga como lengua de viuda. Esta agua es dulce, es suave. ¿Eres forastero?
Mientras llenaba los botellines respondí a sus preguntas, pero mis pensamientos iban por otro camino. Allí cerca estaban los restos de su almuerzo: media hogaza de pan de maíz, amarillo como una prímula, unos gruesos y blancos dientes de ajo y un puñado de aceitunas grandes y arrugadas y negras como escarabajos. A la vista de aquello se me empezó a hacer la boca agua, y tuve aguda conciencia de estar en pie desde el alba y sin comer. Al cabo el hombre advirtió las miradas que yo echaba a sus vituallas y, con la generosidad que caracteriza al campesino, sacó la navaja.
-¿Pan? -preguntó- ¿Quieres pan?
Dije que agradecería mucho un poco de pan, pero el problema era que éramos tres, por así decirlo. También mi hermana y su marido, mentí, estaban muertos de hambre allá por las rocas. Él cerró la navaja, juntó los restos del almuerzo y me los ofreció.
-Lléveselo -me dijo sonriente-. Yo ya he terminado, y no dirían bien de Corfú que los forasteros pasan hambre.
Yo le di las gracias largamente, me guardé las aceitunas y los ajos en el pañuelo, me metí el pan y los botellines de Gazoza debajo del brazo y emprendí la vuelta.
GERALD DURRELL (1982): El jardín de los dioses. Alianza Editorial; 82: Madrid. Páginas 184-185.

dijous, 27 de gener del 2011

Sonet XII

(Imatge: flor de gingebre).

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat de sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.
Maria-Mercè MARÇAL. Bruixa de dol. Sant Boi de Llobregat, 1979. Edicions del Mall.
Fundació Maria-Mercè Marçal: http://www.fmmm.cat/

diumenge, 16 de gener del 2011

Begudes, aliments, costums i altres coses:les portades dels vinils.

Licors (Pau Riba: 1977)
LICORS

Just per llà on la gent del port
Fan fraus, trafiques i conxorxes,
Un xicot de robes pobres,
Observava abstret
Un punt concret del cel
On, de cara nova i neta,
Ell hi veia una pesseta
Brillant com una bombeta
Marca zeta (o phillips)
De vint-i-cinc vats.
Veia el cel de color menta,
Veia uns núvols de grosella,
Veia ocells color chartreuse groc,
I veia un mar
Tot de color
Parfait amour.
Just davant d’ell, palplantada,
Una dona malcarada
Se’l mirava, cara a cara,
Des de feia potser cinc
O deu minuts.
“I que tinc micos a la cara?”,
Va dir el noi, plantant-li cara.
“Iuix mussol, si en tens de cara!”,
Féu la dona, grassa, amb aire amenaçant.
“I jo als marrecs que em planten cara
Sempre els hi he girat la cara!”
Intervingué donant la cara,
Un senyor amb un trajo crema de cacau.
Poc després, quatre o cinc cares,
Dotze, quinze, trenta cares,
Se’l miraven a la cara,
Per saber si sí o si no, 
Estava drogat.
I varen cridar un guàrdia urbano,
I el dos verds d’una barraca,
Feren venir un blau que passava,
Perquè anés a buscar els grisos
En un salt.
Xim pam, xim pam!.
I els grisos:... “A ver qué pasa!?!”,
D’un cop d’ull se’n feren càrrec,
I en poc temps i una ambulància,
El varen fotre a dins del llit
D’un hospital.
Veié metges color palo,
Infermeres curaçao
Sals d’anís i aigua del Carme,
Pis i aromes i orinals de Montserrat
Veia anàlisis de kummel
Infeccions com de chartreuse verd,
Crema de banana,
Calisay, cointreau ,
Ricard i estomacal.
Varen buscar-li marihuana,
I varen buscar-li grifa o haixix
I varen buscar-li àcid lisèrgic,
I heroïna,
I cocaïna,
I mescalina
I varen buscar-li morfina
I anfetamina.
I varen buscar-li vaselina
I també varen buscar-li
Si se li escapava l’orina,
(i una mandolina),
I brillantina,
(...und das Shiff mit acht Segel,
Nund mit fünfzig kanonen...)
(margarina)
O ... kiff.
L’endemà ja el varen fer fora
I no li varen trobar cap droga.
Li varen fer interrogatoris
Però el xicot els va respondre
Innocentment.
I l’informe que donaren
Tots els que l’analitzaren
Fou de que sols li trobaren
Un petit excés de copes de licor
Ja en ser fora ell mirà el cel i
Només hi veié deu cèntims
Foscos, bruts, plens de misteri
I decebut se n’anà a buscar
Algun bar obert,
Decebut se n’anà a buscar
Algun bar obert,
Decebut se n’anà a buscar
Algun bar obert
És el que passa
Per mamar massa,
Pren xocolata
I deixa el licor.
És el que passa
Que no t’enteres
Pren xocolata
Que és el millor.
És el que passa
Per mamar massa
Pren xocolata
I deixa el licor.

Gerarde Carceller: Vinils Gustosos
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT