Brandade d'Ourade

_ ¿Se queda a cenar? Tengo arreglo para hacerle una brandada de urade.—Adelante.

—¿Y eso qué es, Biscuter?

—Una receta que saqué de la Enciclopedia de que le hablé y da la casualidad que me queda una rodaja de dorada cocida del otro día; en un momento le hago la brandada: el pescado sin espinas, ajo, aceite templado, nata montada, sal, pimienta, una gota de Tabasco y batipimer. Cinco minutos.             

Biscuter era tan feliz que desde la cocina banalizó la infelicidad de Charo. […]



Castell Milmanda (Conca de Barberà)

Carvalho compartió la brandade d’Ourade con Biscuter, acompañada de una botella de Milmanda de Torres que puso los ojos en blanco del fetillo, pues conocía que la presencia de la botella implicaba voluntad de excepción y de fiesta. Pero Carvalho comió de prisa porque sentía necesidad de salir a la calle y ver o hablar con gentes que no le contaran sus agravios o sus desgracias o sus premoniciones de agravios y desgracias.

Vázquez Montalbán, Manuel. (1989). El delantero centro fue asesinado al atardecer. Barcelona: Ed. Planeta (p. 45)

El poema de la rosa als llavis

LES IMATGES - 4
Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s'hi perdien gotims!

-Més avall si arribaven
floria l'omelic.

COLLITA DE FRUITS - 2
Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells:

Joan SALVAT-PAPASSEIT. El poema de la rosa als llavis.
Barcelona 1981. Ariel

(Fotografia Fina Masdéu: Posta de sol al cap Súnion, Grècia)

Bunyols i crespells

Salvat, Ramon (2010). Cadaqués

El bunyol és un producte de la rebosteria que invita a beure una bona ampolla de vi. Apareix en l’època en què el vi de l’any ha donat la volta. Els raïms collits pel setembre i el vi corresponent han passat, en arribar la Quaresma, per totes les evolucions, els avatars i moviments principals de la seva vida. El vi no és un objecte inert, com una taula o una cadira: és una cosa que té vida. Quan arriba aquest temps, és el moment, tan delicat, de mirar el que ha fet. Quan surt de bona entrada, fruitat, lleuger —i, per al meu gust, sec— es produeix la combinació perfecta amb els bunyols. En aquest punt, però, no crec que arribem, tampoc, a un mínim d’equanimitat i d’integració. Hi ha moltes persones, en efecte, sobretot en l’hidromel de Barcelona, que no poden concebre la rebosteria si no és mullant-la amb vins rancis, dolços i pesats. Davant aquest fet, jo m’atreviria a discrepar, modestament. I afegiré que addicionar, en el paladar, el sucre de la rebosteria amb el vi dolç potser forma una dolçor excessiva. […] 

            Quan surt bo [el vi] —tal com s’havia somniat—, els bunyols són molt més bons i tenen un interès que la pasta, intrínsecament no té. Quan el vi surt fracassat —per la raó que sigui—, els bunyols perden consideració i es tornen una mica pesats de digerir. Aquests fets potser demostren que l’element de lubrificació dels bunyols no és l’oli d’oliva, sinó el vi que hom hi beu, quan apareix.

            Cadaqués és un poble que, per haver viscut tants de segles en un absolut isolament terrestre, ha conservat una gran riquesa dialectal i dels bunyols en diuen crespells, com no em deixaran mentir els cadaquesencs. He menjat bunyols en molts pobles de l’Empordà: els crespells de Cadaqués són absolutament de primera. És clar que l’oli de Cadaqués no té rival possible. En canvi, no crec que ho siguin ni pel blat que es cull en el terme ni per la farina, que són escassos. Ho són per l’oli que s’hi fa i pel vi rosat i sec dels rostos i pendissos d’aquest país. El poeta de la població i dels seus voltants, el meu difunt i inoblidable amic el doctor Víctor Rahola, que fou un epicuri escèptic, escriví una poesia nostàlgica i elegíaca sobre els crespells de Cadaqués —plena de sabors i de perfums del rodal del Cap de Creus. Al meu entendre, és el millor que s’ha escrit sobre la matèria, i jo la llegeixo cada any, quan arriba aquest temps, amb gran profit.

Josep Pla (1980). El que hem menjat. Barcelona: Ed. Destino (pàg. 488-490)

Coca musical de Sant Joan

Jaume Sisa
La Coca

Els indis tenen coca allà al Perú
Els ianquis, coca-cola refrescant
Els catalans, la coca de llardons
I l’estupenda coca de Sant Joan
No us penseu pas que aixó ès una bicoca,
Voler anar de verbena i ser una coca
El personal se’m vol endur a la boca
Del més espavilat al més tenoca.
Deu ser la confitura que els provoca
Només sortir al carrer tothom s’hi aboca
M’han dit que aquest destí és el que em pertoca
Però a mi, de grácia no m’en fa ni gota
Sóc una coca, i sé ei que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons.
S’haurá de fer passar per una oca
Si no, s’em menjaran aquestes locas
O disfressar-se de foca
Sois pensar-ho em fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant.
Ens és igual si n´hi ha molta o poca
Perqué ens agrades més que la tapioca.
Ja et pots ben amargar sota una roca
I si ara t’atrapem et memgem tota
Sóc una coca i sé el que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons
M’hauré de fer passar per una coca
Si, no se’t menjaran aquestes locas
O disfressarr-me de foca
Sols pensar-ho ens fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant
Sóc, de totes, la més elegant
Es la coca de Sant Joan.

La coca de Sant Joan (Joan Amades)

Una copa de vi dolç (tanmateix, avui dia és més freqüent acompanyar la coca amb cava ben fresc)

Aquesta nit [23 de juny], es tradicional menjar coca, possiblement com una romanalla d’algun ritu solar. Antigament, les coques eren obligadament circulars i amb un forat al mig, i devien tractar de recordar el disc solar. Eren pastades a casa, com un de tants productes de pastisseria casolana.

Després, les feien els forners, amb pasta adobada, o amb pasta de pa, més cuita, ensucrada i amb pinyons. En establir-se pastisseries, les coques van millorar la qualitat i foren endolcides amb cireres, poncem i d’altres fruites confitades. Es tenia per cosa obligada menjar-se la coca al ras, al camp o al carrer, és a dir, a ple aire, semblantment a tot allò que és propi d’aquesta nit. Hom creia que menjar-se la coca sota teulat portava desventura. Era costum de remullar-la amb vi dolç, i, les persones de paladar fort, amb aiguardent. Abans, sobretot aquells a qui agradava la beguda forta, bevien gorga, mena d’aiguardent poc refinat, però molt fort.

[…] Es feien coques de veïns que assolien una gran llargada. Hi havia forns especialitzats a fer coques de llargades enormes en relació amb la capacitat extensiva dels forns. S’havien fet coques de dotze metres de llargada, o sia d’una mida que doblava la grandària del forn. Es coïen en dues vegades, una per cada cap. Constituïen una veritable tècnica fornera o pastissera, i exigia molt d’enginy moure-les i tombar-les dins de l’espai ordinàriamentt reduït dels pastadors i dels forns. Per tal que la coca no es partís pel mig, mentre una part es coïa la que restava fora del forn calia sostenir-la amb uns taulons a manera de bastida. […] El costum de menjar-se la coca en comú pot constituir una resta d’un àpat o consagració ritual, derivada d’una de les cerimònies solsticials.

[…] Ara fa un segle, feien coques de pasta de pa, completament planes, i en forma asiluetada de be, amb referència a l’anyell que la iconografia presenta com a company inseparable de sant Joan.

A Mallorca les famílies feien coques planes petites com la mà, de forma circular i foradades del mig, que recordaven el disc solar segons la visió popular de Febus, igualment com la recorden totes les formes de pa rodones i foradades. […] També fou tradicional fer coques enllardades o ensaïmades.

A Menorca, abans, fou típica una coca especial de forma circular que anomenaven urana, mot derivat d’urà, equivalent a celest o solar. […] A l’Alguer, en comptes de coca fan uns ninots de pasta dolça, els quals reben el nom de canallerus i de munyicots. […]

La coca té sentit sagramental, com el tenen els altres pastissos tradicionals obrats amb farina i propis de diades fixes.

Amades, Joan (1982). Costumari català. Volum IV: Estiu. Barcelona: Salvat ed. i Edicions 62.

Joan Amades Viquipèdia: Joan Amades i Gelats Costumari català. Joan Amades. Bloc obert que recopila el Costumari Català de Joan Amades. Associació cultural Joan Amades: biografia, bibliografia, enllaços..., en català, castellà i anglès Fundació Joan Amades: Articles i treballs sobre cultura tradicional i popular. En català, castellà, anglès i esperant.  Per llegir HISTÒRIES I LLEGENDES DE BARCELONA, Cliqueu-hi. Per llegir sobre la nit de Sant Joan, CLIQUEU-HI.

El 1981, el cantant Jaume Sisa i el grup teatral Dagoll Dagom van muntar l'espectacle Nit de sant Joan; una de les cançons està dedicada a la típica coca que es menja durant aquesta revetlla, que obre el solstici d'estiu.

Jaume Sisa Viquipèdia: Jaume Sisa Bloc sobre Jaume Sisa: El Cabaret Galàctic Dagoll Dagom Wikipedia: Dagoll Dagon Blog de la Companyia de Teatre Dagoll Dagom Todo Musicales: Julia Möller i Carmen Sansa parlen sobre ALOMA