Els anys del vi

Castellers d'Esplugues (2016): FM petita de Vacarisses

El Martí va venir al món l'any de la malura. Si Sabadell tot era una fàbrica, Vacarisses tot era una vinya. I no és que no tingués tot de cara per ser-ho, no. Un poblet fet de carenes costerudes com la mare que les va parir poc ho sembla, amic de la vinya. Però els ceps eren encara més tossuts. Se li enfilaven per tot arreu, per tot arreu li arrelaven. Per més desavinent que fos, per més que cingles i muntanyes s'hi posessin de cul. I s'hi acabaven arrapant com l'infantó al pit de la mare. Li xuclaven tot el que podien, a aquella terra vermella, seca i aspra que no volia donar-se per la pell. I se'n van acabar fent els amos. I agraïts. A cada verena feien les paus amb el poblet tan poca cosa que era Vacarisses, i la feina dels matxos per baixar amb tota la raïmada sense estavellar-se marge avall. El bé de déu que arribaven a donar aquells ceps era dels que fan goig. I caleretes, fa. No cap capital, però per anar tirant sí que tots en tenien. Fins que va baixar de França. Malparida. La malura. La fil·loxera. I tot se'n va anar pel pedregar.

Vacarissans, a arrencar els ceps s'ha dit! Que no en quedi ni un! I amb cada estrebada els hi fa l'efecte que se'ls hi en va un tros d'ànima. Ho ha manat el batlle, i han de creure. Tot fora. Tot mort. Adéu raïm. Adéu ceps. Els que poden en planten d'americà, que aquest se'n riu de la fil·loxera, però la mitat es perden. I la terra campa per allà on vol, tu diràs. I s'assalvatja. I Vacarisses és ara més boscos i matossars que no pas vinyes, malaguanyades.

[...] No passen ni vint anys que a Vacarisses queda la mitat de gent, també. Riu-te'n de la fugida d'Egipte. El que és sa, jove i fort, fot el camp. I tots ho són, de sans, joves i forts. A ells els han pogut pujar amb bon tall. Ara, sense el vi, serà cosa d'un miracle. I els dels pans i els peixos només li va sortir bé a un, diuen. I vés a saber si no era pa sec i peix passat. Hem de fotre el camp. I Vacarisses perd tot el seu jovent. I a radere d'ells, tot ho perd.

*

Fran López (2009): Estació Sabadell Nord

N'hi ha que estan a punt de treure'n palles llargues de la malura dels altres, perxò. Ja es poden anar fregant les mans, els fabricants de Sabadell i Terrassa. Els està a punt de ploure el mannà que tant demanen a déu nostre senyor. Per fer més fil, senyor! Per fer més roba, senyor! Per fer més quartos, senyor! Que a Europa hi ha la Gran Carnisseria i aquí som neutrals, conxo!, supliquen amb llàgrimes als ulls. Que això s'ha d'aprofitar, càsumronda! I ja no saben com han de donar l'abast, amb tantes comandes. I es fan una mala sang de no poder fabricar més mantes, més capes i més uniformes. Més, més. I els pobres fabricants es roseguen els punys. Han de trobar més mans! Si els vinguessin més mans, allavors sí que la producció podria anar a tot vela! I es van exclamant al cel. Tranquils, que la fe sempre té paga.

Al·leluia! L'empenteta els hi dóna la fil·loxera i no déu nostro senyor, però què hi fa? Au, fabricants de Sabadell i de Terrassa, ja teniu el vostre mannà! Anglesos, alemanys, francesos i russos ja el voldrien, ja, un reforç com aquell! Una formació de xicots sans, joves i forts que s'haurien hagut de deixar l'espinada per la vinya de casa seva avança per tot el Vallès. Com un sol home. 

Gemma Ruiz (2016): Argelagues. Editorial Proa. Barcelona. Pàgines 87-89.

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Sies.tv
• Laia Soldevila (18 abril 2017): Gemma Ruiz: “L’assignatura pendent de TV3 és tornar a tenir programes culturals”, a Crític, des de https://goo.gl/24wZxR
• Toni Polo Bettonica (28 setembre 2016): Gemma Ruiz: "Si nosaltres no valem res!, em deia la meva besàvia", a El País Cultura, des de https://goo.gl/4WLpxk

Durant la Guerra, no hi havia res per menjar

Hemingway menjant ranxo durant la Guerra Civil espanyola (mojul8)

En George Orwell a Homenatge a Catalunya (1937):

Pràcticament, tanmateix, no hi havia res per menjar. Aquell dijous, a la nit, el plat prinicpal del sopar fou una sardina solitària per a cada u. A l'hotel feia dies que no hi havia pa, i fins i tot el vi escassejava tant que cada vegada bevíem vins més vells, a preus cada vegada més elevats. Aquesta escassedat de queviures continuà uns quants dies, un cop acabada la lluita. Recordo que durant tres dies seguits la meva dona i jo, per esmorzar, vam menjar només un trosset de formatge de cabra, sense pa i sense res per beure. L'única cosa que abundava eren les taronges. Els camioners francesos en portaven grans quantitats a l'hotel.

Archivo Rojo (fons documental fotogràfic sobre la Guerra)
Arxius sobre la Guerra Civil (Universitat de València)

Primavera de 1938



Els espinacs eren sempre tendríssims —no els deixàvem créixer— i les bledes, gerdes, fins i tot, turgents, esponeroses per la força d’aquella terra fosca del costat dels barrancs. Faltava l’oli, però això no introduïa cap fre a la voracitat, desbocada pel fibló de la penúria. El vinagre, abundant; fins i tot, saborós; provinent d’un vi negre i espès i, sovint, encara, amb el gust o l’aroma del raïm garnatxa, amania aquell bé de Déu de vegetació, submissa, només, després de rebre, si calia, el càstig d’un bull sobtat. El grapat de sal granada acabava de fer el pes i tot plegat cruixia entre les dents i els queixals, enterament blancs, defensats, no sé com, tot i que ningú no feia sevir cap classe de fluor ni cap mena d’elixir.

            Les eres d’espinacs abundaven; omplien els horts i tota zona regable i, per fi, van envair també el secà més frescal, adobats amb cendra, salvats, a mà, de qualsevol herba silvestre, reis dels seus pams de territori; única botànica permesa per a convertir-se ràpidament en recapte, per intentar omplir el plat decididament magre, sempre insuficient. Érem, per força, quasi vegetarians. Però el mannà dels espinacs resultava prou seductor al paladar perquè, entre mos i mos, hi trobéssim múltiples gràcies gustatives.



[...] Però, això sí, enyoràvem el pa de les grans llesques, dels grans crostons, i aquell pa de ral farcit de recapte que mai no havíem tastat, nois llepafils, posats a règim severíssim per una guerra que cap poder no volia haver provocat. De tot això, ja fa més de mig segle. Mig segle i un any, exactament. Com una condemna; com si diguéssim: cinquanta anys i un dia.

Xavier Amorós (5 de maig de 1989), dins Botigues de mar (1987-1989). Reus: Edicions del Centre de Lectura.