De com Tirant manifestà el seu nom i el seu llinatge a l’ermità

Sandro Botticelli (1482): Banquete en el pinar

- Pare reverent, puix a la santedat vostra plau tant saber mon nom, jo só molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca; e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc. Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rei d'Anglaterra ha manadda celebrar cort general en la ciutat de Londres e ha contractat matrimoni ab la filla del rei de França, qui és la més bellíssima donzella que sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que les altres no tenen; entre les altres ne puc recitar una: trobant-me jo en la cort del rei de França lo dia de Sant Miquel passat, en la ciutat de París, perquè aquell dia era estat fermat lo matrimoni, lo Rei feia gran festa, e lo Rei e la Reina e la Infanta menjaven en una taula los tres, e verdaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats.

Martorell, Joanot (1490). Tirant lo Blanc. Capítol XXIX. Edició Online. Fundació Ciutat de Tarragona. Tinet

Per llegir el text digital sencer: Edició Online. Fundació Ciutat de Tarragona. Tinet

Sobre Joanot Martorell i Tirant lo blanc: Actualitat literària sobre Tirant lo Blanc de Joanot Martorell a Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya. Multimèdia LletraA: Tirant lo blanc (1490) Vida i obra de Joanot Martorell Escriptors en llengua catalana: Joanot Martorell Proposta didàctica (castellà): Descubriendo las aventuras de Tirant lo blanc Vincles extrets de Escriptors en llengua catalana: Joanot Martorell Articles sobre l'autor a Traces Lletra (UOC) Edició digital del Tirant lo Blanc, a càrrec de la Fundació TINET Guia de treball del Tirant lo Blanc Bibliografia sobre el Tirant lo Blanc de la Universitat de Berkeley L'autor a la biblioteca virtual Joan Lluís Vives Notícia del Tirant (en anglès) Video sobre l'autor Resum del Tirant El Tirant complet en anglès Revista Caplletra dedicada al Tirant Una interessant pàgina sobre Tirant lo Blanc Tirant a la Hiperenciclopèdia TIRANT. Buttletí Informatiu i Bibliogràfic Portada de la primera traducció al castellà de Tirant lo Blanc, impresa a Valladolid per Diego de Gumiel

L'amor, dona, ch'io te porto (atribuïda a Jacopo di Fogliano -1468-1548-). Ensemble La Romanesca amb la soprano Marta Almajano.

Primavera de 1938



Els espinacs eren sempre tendríssims —no els deixàvem créixer— i les bledes, gerdes, fins i tot, turgents, esponeroses per la força d’aquella terra fosca del costat dels barrancs. Faltava l’oli, però això no introduïa cap fre a la voracitat, desbocada pel fibló de la penúria. El vinagre, abundant; fins i tot, saborós; provinent d’un vi negre i espès i, sovint, encara, amb el gust o l’aroma del raïm garnatxa, amania aquell bé de Déu de vegetació, submissa, només, després de rebre, si calia, el càstig d’un bull sobtat. El grapat de sal granada acabava de fer el pes i tot plegat cruixia entre les dents i els queixals, enterament blancs, defensats, no sé com, tot i que ningú no feia sevir cap classe de fluor ni cap mena d’elixir.

            Les eres d’espinacs abundaven; omplien els horts i tota zona regable i, per fi, van envair també el secà més frescal, adobats amb cendra, salvats, a mà, de qualsevol herba silvestre, reis dels seus pams de territori; única botànica permesa per a convertir-se ràpidament en recapte, per intentar omplir el plat decididament magre, sempre insuficient. Érem, per força, quasi vegetarians. Però el mannà dels espinacs resultava prou seductor al paladar perquè, entre mos i mos, hi trobéssim múltiples gràcies gustatives.



[...] Però, això sí, enyoràvem el pa de les grans llesques, dels grans crostons, i aquell pa de ral farcit de recapte que mai no havíem tastat, nois llepafils, posats a règim severíssim per una guerra que cap poder no volia haver provocat. De tot això, ja fa més de mig segle. Mig segle i un any, exactament. Com una condemna; com si diguéssim: cinquanta anys i un dia.

Xavier Amorós (5 de maig de 1989), dins Botigues de mar (1987-1989). Reus: Edicions del Centre de Lectura.

Una copa de xampany

Xampany (ai no, cava...)

Per exigencia de tipus legal, els productes catalans de vins escumosos han hagut de prescindir del nom tradicional que duu el producte —xampany— i s’han vist obligats a designar-lo, almenys en l’etiqueta, amb el del soterrani que els hauria de produir o propiciar. En conseqüència, ara, del xampany en diuen cava. El nom ha fet una certa fortuna i molta gent l’utilitza, fent costat, així, als admirables criadors i comerciants que es van veure descavalcats d’una denominació que ja era, per ella mateixa, tot un reclam. És clar que la legalitat mana i cal obeir-la; però mana a l’etiqueta i a la publicitat i en altres punts, sotmesos al compromís oficial; però a mi, ni a cap admirador de la indocilitat, no se’ns pot obligar a acomiadar del vocabulari col·loquial, ni per reial decret ni per sentència del Tribunal de la Haia, un nom simpàtic, festiu i espurnejant com el mateix vi escumós. I, per tant, continuarem dient xampany a la festiva beguda. Dir cava al xampany és com si a aquest vi airós que simbolitza l’alegria i la despreocupació, li haguessin col·locat els espessos vels de la censura.


Ramon Casas, cartell publicitari de champagne



No és tan fàcil desterrar noms de tant de prestigi, noms glorificats en tants moments alegres i consagrats, fins i tot per la literatura. No podrem oblidar mai els versos oportuníssims i —per què no?— immortals de Pere Quart, que, justament, determinen, al meu entendre, el que és, en aquest cas, la beguda i el que és l’espai on podria elaborar-se, uns versos que formen part de la celebèrrima auca en la qual se’ns explica la fi del cagalàstics, i que diuen:

                        Per fi ens beurem el xampany

                        que hi ha en fresc fa més d’un any

                        i que si això no s’acaba

                        ja tindrà bouquet de cava.

Xavier Amorós (28 d’abril de 1989), dins Botigues de mar (1987-1989). Reus: Edicions del Centre de Lectura

Un brindis amb cava (o xampany?)

Més informació Ramon Casas i Carbó  Xavier Amorós Pere Quart