 |
| Maria Rosa Ferré: Vinyes del Bages |
I mentre amanyagava les tines i les bótes, en Modest tornava a instruir l'Àgata.
-Una vegada s'ha abocat el raïm al cup, s'ha de trepitjar. Els gotims els trepitgem amb els peus nus, perquè el vi agafa l'olor i la força del veremador i així surt més fort i aromàtic. Hi ha germans, però, que creuen que el contacte amb els peus perjudica el vi, que el fa malbé, i que s'ha de trepitjar amb espardenyes. A la pràctica, però, cadascú ho fa com vol.
-Mentre portin els peus nets... -va apuntar l'Àgata-, perquè tant si es va descalç com si no, el trepitjador deu rentar-se els peus, suposo -va demanar mentre es descalçava.
-Sí, i tant, per l'amor de Déu -va exclamar en Modest aixecant els braços al cel.
La noia no duia mitges. Ho havia fet a propòsit amb l'esperança de poder ficar-se en alguna tina plena de gotims de raïm. Quan en Modest va veure les intencions que portava l'Àgata no es va poder estar d'advertir-la.
-Emb el que tothom està d'acord, però, és que el raïm no poden trepitjar-lo els peus de les dones.
-Per què? -va preguntar ella amb les mans a la cintura, corrugant el front, arrufant les celles, prement els llavis i llançant-li una mirada inquisitiva.
-Perquè diuen que el most es trenca, no s'aixava, i perquè el vi sortirà dessaborit.
-Dessaborit? -va repetir la filla del retaulista-. Bèstieses!
Com si no el sentís, l'Àgata va veure un escambell en un racó del celler, el va acostar a una de les tines baixes que tenia més a prop, es va arromangar lleugerament la faldilla i va fer un saltiró de terra al reposapeus, i allà va agafar embranzida per enfilar-se per la bóta i deixar-se caure dempeus dins d'aquell recipient cilíndric.
-Àgata, nooo! -va exclamar en Modest estirant els braços cap al cup com volent aturar-la, però ja era tard, ella s'havia apropiat d'aquest espai. En Modest no havia vis aquella tina tan baixa. A la resta de tines solia haver-hi unes cordes penjades del sostre on els que aixafaven el raïm s'agafaven per no caure. Per tant, l'Àgata no s'hauria pogut agafar a la vora, però hi havia aquella més baixa que li va servir per al seu propòsit.
Un cop a dins, enfonsada fins a sota el genoll, l'Àgata li va dedicar un somriure murri i un gest amb el cap inclinant-lo lleugerament a l'esquerra. No tenia mala intenció, però demostrava la seva picardia per haver aconseguit allò que es proposava: trepitjar raïm. No només volia veure com es transformava en most el suc espremut abans que fermentés i es convertís en vi, sinó que ho volia notar amb els cinc sentits.
Martí GIRONELL (2012): L'últim abat. Editorial Columna, Barcelona. Pàgines 275-277.
