Sonet XII

(Imatge: flor de gingebre).

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat de sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

Maria-Mercè MARÇAL. Bruixa de dol. Sant Boi de Llobregat, 1979. Edicions del Mall.

Fundació Maria-Mercè Marçal: http://www.fmmm.cat/

El poema de la rosa als llavis

LES IMATGES - 4
Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s'hi perdien gotims!

-Més avall si arribaven
floria l'omelic.

COLLITA DE FRUITS - 2
Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells:

Joan SALVAT-PAPASSEIT. El poema de la rosa als llavis.
Barcelona 1981. Ariel

(Fotografia Fina Masdéu: Posta de sol al cap Súnion, Grècia)

Encantadísimo (2006),. Robert de Nola

Oller, Narcís (1906). Pilar Prim 

La taula, amb gran sorpresa d’aquelles dones de vida senzilla, era, si no parada, coberta amb elegant tovalles, adornada amb flors i un centre ple de confitures. En Marcial hi acostà dues cadires, convidant a ses amigues a prendre una copeta.

- Marcial, per Déu!...

- No faltava més! Serà l’únic record dolç que se’n podran endur de casa, i encara ben petit, per desgràcia meva!- I, dient això, ell mateix va treure, d’una de les vitrines que en lloc de tinell tenia, plats, coberts, copes i una ampolla de xampany.

- Què diu, ara? –exclamà la Pilar veient aquest darrer preparatiu.

Llavors ell, sense ni tan sols respondre, portà una magnífica licorera de metall i vidre esmaltat, i

- Ai!... però... esperin, esperin!... Si hi ha d’haver algun sandwich de foie gras!...

Obrí un calaix del trinxant, i, efectivament, pogué oferir-los una safata de brioches tasconades d’aquell fetge suculent.

- Però, Deberga!, prou, prou, per Déu! Què fa?

No hi valgueren excuses ni compliments: tot era ofert de tan bon cor, amb tanta sol·licitud i cortesia, que no es podia rebutjar.

Text extret de Santi Santamaria entre llibres i fogons. Trajecte gastronòmic per les millors obres de la literatura catalana. De Verdaguer fins avui. Editorial Galerada, Cabrera de Mar, 2005. Página 46. 

Sobre Narcís Oller: Viquipèdia: Narcís Oller i Moragas Narcís Oller i Moragas a LletrA Vídeo Narcís Oller Web sobre Narcís Oller Escriptors en llengua catalana: Narcís Oller

Dinar a la terrassa de casa

Botiga de productes selectes a Catània (Sicília). Fotografia: Aineto&Borràs

Quan Brunetti va arribar al replà de sota casa, l’aire no li va portar cap efluvi de dinar. […] Antico Panificio, a menys de dos minuts de distancia, feia pizza per dinar, i malgrat que Brunetti normalment la preferia per sopar, va pensar que avui li vindria força de gust una pizza. Potser una amb rucola i cansalada viada, o aquella amb mozzarella di bufala i pomodorini. Mentre pujava els darrers graons, es va entretenir afegint i sostraient condiments a la seva pizza imaginària fins que, en ficar la clau dins el pany, va quedar-se amb rucola, salsa picant i bolets, tot i que no sabia d’on li havien vingut aquestes dues últimes coses.

Qualsevol idea sobre una pizza va fugir volant així que va obrir la porta de l’apartament i va clissar Paola entrant a la sala d’estar amb un enorme bol d’amanida a les mans. Això significava que un dels dos fills, sens dubte en un moment d’optimisme suïcida, havia decidit que havien de dinar a la terrassa. […] només podien situar una cadira a la zona del sol, i com que Brunetti considerava un acte de follia sobirana menjar a fora en aquestes dates, sempre reclamava que fos la seva.

[…] Paola va agafar el plat de Chiara i, d’un gran bol que hi havia al centre de la taula, li va posar fusili amb olives negres i mozzarella: encara faltaven un parell de setmanes per aquesta mena de plats, però a Brunetti el va complaure  veure’l i olorar-lo. Després de deixar-lo davant de Chiara, Paola li va passar un platet amb fulles senceres d’alfàbrega: Chiara en va agafar unes quantes i les va esqueixar a miques per escampar-se-les damunt la pasta.

[…] L’última vegada que havien menjat això havia estat al final de l’estiu, i ell havia obert una de les últimes ampolles de Mati rosato per acompanyar-ho. Es va preguntar si era massa aviat, aquella època de l’any, per beure rosato. Llavors va veure l’ampolla damunt la taula i va reconèixer-ne el color i l’etiqueta.

—Després hi ha calamari ripieni —va afirmar Paola, sens dubte amb la intenció de facilitar la decisió de qui volia acabar-se la pasta. Chiara, que la vigília havia afegit peix i marisc a la llista de coses que ella, com a vegetariana, no menjaria, va optar per posar-se més pasta, igual que Raffi, que es cruspiria segur la ració de calamari  de la seva germana sense perdre la gana ni cap remordiment de consciència. Brunetti es va servir una copa de vi.

 Donna Leon (2008). La noia dels seus somnis. Barcelona: Edicions 62 (pàg.62-64)

Més de Donna Leon: Una copa amb bona companyia (Oli, pa, vi).

Begudes, aliments, costums i altres coses:les portades dels vinils.

Licors (Pau Riba: 1977)

LICORS

Just per llà on la gent del port
Fan fraus, trafiques i conxorxes,
Un xicot de robes pobres,
Observava abstret
Un punt concret del cel
On, de cara nova i neta,
Ell hi veia una pesseta
Brillant com una bombeta
Marca zeta (o phillips)
De vint-i-cinc vats.
Veia el cel de color menta,
Veia uns núvols de grosella,
Veia ocells color chartreuse groc,
I veia un mar
Tot de color
Parfait amour.
Just davant d’ell, palplantada,
Una dona malcarada
Se’l mirava, cara a cara,
Des de feia potser cinc
O deu minuts.
“I que tinc micos a la cara?”,
Va dir el noi, plantant-li cara.
“Iuix mussol, si en tens de cara!”,
Féu la dona, grassa, amb aire amenaçant.
“I jo als marrecs que em planten cara
Sempre els hi he girat la cara!”
Intervingué donant la cara,
Un senyor amb un trajo crema de cacau.
Poc després, quatre o cinc cares,
Dotze, quinze, trenta cares,
Se’l miraven a la cara,
Per saber si sí o si no, 

Estava drogat.
I varen cridar un guàrdia urbano,
I el dos verds d’una barraca,
Feren venir un blau que passava,
Perquè anés a buscar els grisos
En un salt.
Xim pam, xim pam!.
I els grisos:... “A ver qué pasa!?!”,
D’un cop d’ull se’n feren càrrec,
I en poc temps i una ambulància,
El varen fotre a dins del llit
D’un hospital.
Veié metges color palo,
Infermeres curaçao
Sals d’anís i aigua del Carme,
Pis i aromes i orinals de Montserrat
Veia anàlisis de kummel
Infeccions com de chartreuse verd,
Crema de banana,
Calisay, cointreau ,
Ricard i estomacal.
Varen buscar-li marihuana,
I varen buscar-li grifa o haixix
I varen buscar-li àcid lisèrgic,
I heroïna,
I cocaïna,
I mescalina
I varen buscar-li morfina
I anfetamina.
I varen buscar-li vaselina
I també varen buscar-li
Si se li escapava l’orina,
(i una mandolina),
I brillantina,
(...und das Shiff mit acht Segel,
Nund mit fünfzig kanonen...)
(margarina)
O ... kiff.
L’endemà ja el varen fer fora
I no li varen trobar cap droga.
Li varen fer interrogatoris
Però el xicot els va respondre
Innocentment.
I l’informe que donaren
Tots els que l’analitzaren
Fou de que sols li trobaren
Un petit excés de copes de licor
Ja en ser fora ell mirà el cel i
Només hi veié deu cèntims
Foscos, bruts, plens de misteri
I decebut se n’anà a buscar
Algun bar obert,
Decebut se n’anà a buscar
Algun bar obert,
Decebut se n’anà a buscar
Algun bar obert
És el que passa
Per mamar massa,
Pren xocolata
I deixa el licor.
És el que passa
Que no t’enteres
Pren xocolata
Que és el millor.
És el que passa
Per mamar massa
Pren xocolata
I deixa el licor.

Gerarde Carceller: Vinils Gustosos

Jo soc un narcís de la plana de Saron

 

Jan van Scorel (1530): Mary Magdalenec. Rijksmuseum Amsterdam Netherlands

ELLA

1 Jo sóc un narcís de la plana de Saron,

un lliri de les valls.

 

ELL

2 Com un lliri entre els cards

és la meva estimada entre les donzelles.

 

ELLA

3 Com un pomer entre els arbres del bosc

és el meu estimat entre els donzells.

Glateixo per seure a la seva ombra,

el seu fruit m'és dolç al paladar.

 

4 M'ha fet entrar al celler

i enarbora sobre mi la senyera de l'amor.

 

5 Retorneu-me amb panses,

sosteniu-me amb pomes:

estic malalta d'amor.

 

6 Té l'esquerra sota el meu cap

i amb la dreta m'abraça.

 

7 Filles de Jerusalem, us conjuro

per les gaseles i les cérvoles del camp:

no desvetlleu l'amor, no el desperteu

fins que ell mateix ho vulgui.

 

8 Una veu! El meu estimat!

Mireu, ve trescant per les muntanyes,

saltant per les collades.

 

9 El meu estimat és semblant a una gasela

o a un cervatell.

Mireu-lo! És darrere la nostra tanca,

aguaitant per la finestra,

espiant per les gelosies.

 

10 El meu estimat parla i em diu:

 

ELL

Aixeca't, amiga meva,

bonica meva, i vine!

 

11 Mira, l'hivern ja ha passat,

la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat.

 

12 Les flors despunten a la terra,

ja arriba el temps d'esbrotar,

se sent la tórtora pels nostres camps.

 

13 Despunta el fruit verd de la figuera,

les vinyes florides escampen perfum.

Aixeca't, amiga meva,

bonica meva, i vine!

 

14 Coloma meva, en les escletxes de la roca,

en els amagatalls dels espadats,

fes-me veure la teva cara,

fes-me sentir la teva veu,

perquè la teva veu és suau,

i la teva cara, bonica.

 

15 Caceu-nos els xacals,

els xacals menudets,

que destrossen les vinyes,

les nostres vinyes en flor.

 

ELLA

16 El meu estimat és tot meu,

i jo sóc tota seva,

ell que pastura el ramat entre els lliris.

 

17 Abans que bufi la marinada

i s'allarguin les ombres,

retorna, estimat meu,

semblant a la gasela, al cervatell,

per les muntanyes de Bèter. (Cnt, 2, 1-17)

 

LA BÍBLIA (1993): Antic Testament. Càntic dels Càntics, Ed. Claret, Assoaciació Bíblica de Catalunya i Societats Bíbliques Unides

 

Text sencer

Vincent Van Gogh (1885): Campesinos sembrando patatas. Kunsthaus Zürich. Zúrich

El doctor Monardes inició la conversación con la mayor cortesía:

- Han sido para mí preciosas, señor mío, las noticias que me habéis dado en el transcurso de estos años sobre la hierba de oro y al tabaco, sobre la zarzaparrilla de Honduras, cuya infusión cura las fiebres que nos sean agudas y provoca el sudor, y sobre el palo de Nueva España, que sirve para los males de riñones y de orina. Y sobremanera por vuestras noticias sobre el tabaco y el palo de Campeche. Aquí, en Sevilla, médicos, boticarios y botánicos creemos que las cosas que se traen de nuestras Indias occidentales no tan sólo sirven para remediar las hambres. Ahí está el maíz, por ejemplo, con el cual los indios cuecen un pan lozano. Y en España, con tanta carestía de trigo, podríamos hacer algo parecido a al menos convertirlo en harina. Asimismo el tomate puede ser, como lo está siendo el pimiento o el chile, una buena hortaliza. Hasta ahora el tomate sólo lo usamos como planta ornamental. Estoy seguro de que los indios lo utilizan como alimento. Simón de Tovar y yo lo hemos analizado y nos parece un fruto nutritivo y, cuando pierde su acidez, incluso sabroso.

Luján, Néstor (1990) : La Puerta del Oro 

Sobre Néstor Luján Historiadores de la cocina: Biografía de Néstor Luján Corpus literari: Néstor Luján Gastronomí alternativa: El inapelable Néstor Luján Pàgina sobre Manuel Vázquez Montalbán: Néstor Luján. Prólogo a La cocina catalana La alimentación mediterránia. Historia, cultura y tradición. Artículo de Néstor Luján [Nacimiento y evolución de la cocina mediterránia]. Institut català de la Mediterrània]

El hamman

Marià Fortuny: Patio de la Alhambra

El patio era una colmena de actividad, concentrada casi toda en torno a la fuente, donde había fácil acceso al agua para lavarse las manos y lavar los platos y los cepillos. Los ingredientes básicos, como huevos, miel, leche, alheña, arcilla y toda suerte de aceites, se disponían en grandes jarras de cristal, en el círculo de mármol, que rodeaba la fuente. Había cantidad de aceite de oliva, por supuesto: el mejor era el que reproducía en el Norte, a menos de cien kilómetros de Fez, pero los aceites más preciosos, como los de almendra y erguén, eran mucho más escasos. Estos aceites procedían de árboles exóticos que necesitaban mucho sol y sólo crecían en el Sur, en las regiones de Marrakech y Agadir.

Sueños en el umbral. Memorias de una niña del harén. (Trad. de Ángela Pérez: 1995)

Fatema Mernissi (1994).

Para seguir leyendo, CLICA AQUÍ.

Magritte, René (1953) : El seductor

- Circe, i ara, com pots demanar-me que et tingui dolcesa,

tu que en aquestes sales has fet uns bacons del meus homes

i que, tenint-me aquí, m’ofereixes amb pensa arterosa

d’acompanyar-te a la cambra i pujà’ en el teu llit, i aleshores,

quan jo fos nu, faries de mi un covard sense nervi!

No, el que és de mi, no esperis que vulgui pujà’ en el teu llit,

si no t’avens, deessa, a jurar-me a mb el gran jurament

de no traçar contra mi cap nova desgràcia que em perdi.

“Deia jo, i tot seguit va jurar com demanava.

I quan hagué jurat i perfet el gran jurament,

vaig aleshores pujà’ en el llit bellíssim de Circe.

“I les cambreres en tant s’afanyaven per dintre les sales,

quatre que són les que té per fer-li el treball de l’estatge,

sí, i, el que és elles, són filles de les fontanes i els boscos

i dels rius sagrats que s’escolen devers el salobre.

(...)

Una criada, llavors, abocà d’una gerra que duia,

bella, d’or, l’aiguamans en una bacina de plata,

per rentar-me, i parà davant meu una taula polida.

I una greu rebostera portava el pa i va servir-lo,

junt amb moltes viandes, contenta donant de la serva.

I m’invitava a menjar; però el cor no se m’hi abellia:

seia, altres coses pensant, i el meu cor hi vei tot negre.

Homer: L'Odissea, traducció de Carles Riba, 1948.



Sobre Homer Viquipèdia: Homer Web sobre Homero (castellà) Web de l'xtec (català) Web de pensament.cat (català) Obres d'Homer al Projecte Gutenberg. La Ilíada en grec antic (grec antic) La Ilíada en grec antic i alemany (grec antic) L'Odissea en grec antic. (grec antic) Collection of Homer-related links. (anglès) Greek lessons based on Homer. (anglès) Clyde Pharr. Homer and the study of Greek. (anglès) "Homer" a Madeinatlantis. (anglès) Obras de Homero para descargar en idioma original Obras de Homero gratis en español La hospitalidad en Homero El ideal homérico de la «porción justa»

Per Hipòcrates

Jan Steen : Sick Woman and a Doctor. c. 1660. The Hermitage, St. Petersburg

Jo tenia un mal ben dins el cor
i a un metge encomaní tot el meu cos;
en comprovar que tot era al seu lloc
així, improvisà les conclusions:

-Si vol, pot fer
com fa tota la gent:
deixar tots els plaers,
morir una mica abans.

-Savis han dit
que el peix era roí,
que l'oli era un verí,
i el vi pecat mortal.

Com que el doctor em va guarir d'un cop,
brindàrem per Hipòcrates, tots dos
tot recordant cançons a cada glop
de Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.

El vi també
dansava en els tonells
brindant pels seus parents,
les vinyes prop del mar.

El Penedès
volia vi arlès
i a Dènia el moscatell
retsina demanà.

(Albert García - Popular grega)

Menjar, un dels plaers de la vida

Leonardo da Vinci: Madonna Litta (c1481-1497)

Leonardo da Vinci, que va fracassar com a cuiner en una taverna que va muntar al marge esquerre de l'Arno, prop del Ponte Vecchio de Florència

va dir que "qui no és capaç de fruir dels plaers de la vida és que no se'ls mereix". Aquesta aformació pot renir un punt de vanitat, venint de qui ve, però segurament som bastants els que li donem la raó.

Potser molts estaran també d'acord que el fet de menjar pot arribar a constituir un d'aquests "plaers de la vida" als qual es referia Da Vinci

(...)

Crec que de vegades té més importància allò que ingerim pel fet de deguster-ho que no pas pel que ens alimenta, perquè menjar bé i bo i ben fet és més un problema d'intel·ligència, de cultura i d'educació, que no pas d'instint. L'home és l'únic animal que és capaç de menjar per gaudir, tots els altres només s'alimenten, almenys sembla que és així; també és l'únic animal que beu sense set, quen tragueja un got de bon vi..."

Jaume Castell (2004) : Menjar, un dels plaers de la vida, a El menjar en la història , Valls: Cossetània Edicions.

Ponte Vecchio (Firenze)

Lo somni que Plaerdemavida féu

Hagueren un llaüt de peixcar, e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus poc més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregat tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que llavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

- Per lo Senyor qui tot lo món sosté -dix Tirant- , jo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de llur forment.

Féu prestament adobar les naus, e posà-hi molta gent d´armes e molts ballesters. En lo port en aquell cas havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, no pogueren anar ab ell. Tirant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l´u port a l´altra no hi havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les cinc naus de Tirant e pensaren-se que fossen d´aquelles que venien ab lo Gran Caramany, e no curaren res. Les naus s´acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua, e de continent saltà molta gent en les altres naus e aprés envestiren les dues que restaven, e perque hi havia molt poca gent prengueren-les totes ab poc treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Xipre, de què us dic que per al camp dels crestians los vingué en gran socors i en molt bon cas, car per la molta guerra no trobava forment ni carns si no ho havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malveí; tot l´altre féu portà al camp en la ciutat de Sant Jordi.  

Martorell, Joanot (1490). Capítol CXIII. Tirant lo Blanc. Edició Online. Fundació Ciutat de Tarragona. Tinet

Per llegir el text digital sencer: Edició Online. Fundació Ciutat de Tarragona. Tinet 

Si voleu llegir més informació a aquest bloc, CLIQUEU-HI.

València és un paradís

València és un paradís

excels d'arbres i de fruits.

Com la font de la vida i Salsabil

rius hi corren, generosos de vi.

Ibn al-Zaqqaq de València (mort c. 1135)

Piera, Josep (1983). Poemes de l'orient d'Al-Andalus. Barcelona: Edicions 62.

http://www.escriptors.cat/autors/pieraj/

De com Tirant manifestà el seu nom i el seu llinatge a l’ermità

Sandro Botticelli (1482): Banquete en el pinar

- Pare reverent, puix a la santedat vostra plau tant saber mon nom, jo só molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca; e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc. Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rei d'Anglaterra ha manadda celebrar cort general en la ciutat de Londres e ha contractat matrimoni ab la filla del rei de França, qui és la més bellíssima donzella que sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que les altres no tenen; entre les altres ne puc recitar una: trobant-me jo en la cort del rei de França lo dia de Sant Miquel passat, en la ciutat de París, perquè aquell dia era estat fermat lo matrimoni, lo Rei feia gran festa, e lo Rei e la Reina e la Infanta menjaven en una taula los tres, e verdaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats.

Martorell, Joanot (1490). Tirant lo Blanc. Capítol XXIX. Edició Online. Fundació Ciutat de Tarragona. Tinet

Per llegir el text digital sencer: Edició Online. Fundació Ciutat de Tarragona. Tinet

Sobre Joanot Martorell i Tirant lo blanc: Actualitat literària sobre Tirant lo Blanc de Joanot Martorell a Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya. Multimèdia LletraA: Tirant lo blanc (1490) Vida i obra de Joanot Martorell Escriptors en llengua catalana: Joanot Martorell Proposta didàctica (castellà): Descubriendo las aventuras de Tirant lo blanc Vincles extrets de Escriptors en llengua catalana: Joanot Martorell Articles sobre l'autor a Traces Lletra (UOC) Edició digital del Tirant lo Blanc, a càrrec de la Fundació TINET Guia de treball del Tirant lo Blanc Bibliografia sobre el Tirant lo Blanc de la Universitat de Berkeley L'autor a la biblioteca virtual Joan Lluís Vives Notícia del Tirant (en anglès) Video sobre l'autor Resum del Tirant El Tirant complet en anglès Revista Caplletra dedicada al Tirant Una interessant pàgina sobre Tirant lo Blanc Tirant a la Hiperenciclopèdia TIRANT. Buttletí Informatiu i Bibliogràfic Portada de la primera traducció al castellà de Tirant lo Blanc, impresa a Valladolid per Diego de Gumiel

L'amor, dona, ch'io te porto (atribuïda a Jacopo di Fogliano -1468-1548-). Ensemble La Romanesca amb la soprano Marta Almajano.

L'hort acollidor

Coca de trempó (Mallorca)

Al’hort, tancat de parets de les quals només sobresortien les branques més altes dels tarongers, els rebé la dona de Valls, Maria Aguiló, i els fills del matrimoni […].
A l’ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s’esfilegassava dolça i queia quasi blana sobre els rostres dels reunits. A damunt d’una taula llarga lluïen unes tovalles blanques de roba de fil on na Marianna, la filla gran dels amitgers, acabava de posar uns plats amb olives verdes i coents, negres i trencades i un parell de flasquets amb vi blanc, vi de les vinyes de Binissalem que pertanyien a Gabriel Valls, fruit de l’herència del seu germà Pere.

—Llescaré pa —digué l’al·lota que servia— i, si vos ho estimau més, coca de trempó. És feta nostra —encara insistí perquè ningú no es decidia—, pastada de mans netes, de tota confiança.

—Un bon gust d’oli que deu tenir…! —féu el selleter Pons, amb un somriure.

—Tastau-la —contestà l’al·loteta, a la qual no havia passat per alt el comentari que no es prengué a mal.

L’olor de les roses es mesclava amb el perfum de les alfabegueres que en grosses mates creixien esponeroses dins els cossis esquerdats que vorejaven els pedrissos on seien.

Riera, Carme (1994). Dins el darrer blau. Barcelona: Ed. Destino (p. 71-73)

http://www.escriptors.cat/autors/rierac/

Xaloc a Deià

Jardí i casa de Robert Graves a Deià

 Xaloc a Deià (Robert Graves) Trad:Àngel Morron
Fundació La casa de Robert Graves a Deià (Mallorca)

De semblança tan poc natural emperò tan encertada;
el mar com un gat amb el pèl agençat a l’inrevés
mentre el xaloc amb el seu gust de forn
es projecta amb fua entorn del poble
(«From every-which-a-way, hot as a two-buck pistol»)1
despullant les oliveres de les branques batudes,
socarrant les roses, cegant els ulls amb sorra;
entre llengües calumnioses en els petits cafès
i en les cases de pedra viva amb finestrons tibants
murmuren difamació, inciten i conviden
els ganivets a consumar els seus quasi-assassinats...
Esguardau, un gran núvol cavil·la negligent
al cim de la muntanya quatre-cents metres damunt nosaltres,
aturat i túrgid, anul·lant el sol
i des d’ell fa befa un Dimoni altiu;
«Mer vent local, cap dels meus missatgers.»

Maria del Mar Bonet canta El país secret, traducció d’un poema de Graves, revisat per la seva filla Lucía.

Baco y Ariadna

Tiziano: Baco y Ariadna (1520-1523): National Gallery, Londres

Entonces ella, mirando lastimeramente al barco que se alejaba
herida, dio vueltas a complicadas cuitas en su mente.
Luego de alguna parte descendía Baco en la flor de la vida
con su secta de sátiros, con su Sileno nacido en la montaña,
buscándote, Ariadna, ardiendo de amor por ti.
Luego también llegaron frenéticas... las bacantes.
Algunas blandían lanzas de hiedra con hojas en la punta.
Algunas arrojaban pedazos de buey descuartizado.
Algunas se adornaban con serpientes enroscadas.
Algunas con hondos cestos
estaban celebrando misteriosos ritos,
(...)
Otras tocaban tambores, las palmas muy alzadas
o agitaban agudas campanillas con címbalos de latón bruñido...

Catulo: Las bodas de Tetis y Peleo, 64, 249-264. Traducción de T. Banks.

Sobre BACO Y ARIADNA, de TIZIANO La historia Ariadna, hija del rey de Creta, abandonó su hogar para seguir al ateniense Teseo, del cual se había enamorado. Aunque le ayudó a escapar del laberinto del feroz Minotauro en Creta, Teseo la abandonó cruelmente en la isla de Naxos; por suerte, en la vida de Ariadna entró un nuevo enamorado bajo la forma del dios Baco. Los personajes Ariadna extiende su mano hacia el barco ahora apenas visible, de su amado Teseo, que la abandonó mientras ella dormía. Parece a punto de irse, al tiempo que mira con sorpresa a los ojos de Baco, al que ve por primera vez. El enamoradísimo Baco, dios del vino y la embriaguez, salta del carro que le ha traído a Nasos en una pose congelada, inolvidable. Llega en compañía de desenfrenados sátiros y ménades, que portan los atributos simbólicos de su culto. El poeta romano Cátulo describió la escena tal como Tiziano la pintó aquí. El sátiro va adornado con parras, como su bastón. Agita una pata de toro y la bacante agita una pandereta. Los dos se miran, al igual que Ariadna y Baco. El forzudo bronceado que camina delante de ellos y parece estar luchando con una serpiente es uno de los que “se adornaban con serpientes enroscadas”. El grotescamente gordo Sileno, padre adoptivo de Baco y jefe de los sátiros, duerme la resaca, montado todavía en su asno. Sus compañeros tienen que sostenerle para evitar que se caiga. Información extraída de CÓMO LEER LA PINTURA. ENTENDER Y DISFRUTAR LOS GRANDES MAESTROS, DE DUCCIO A GOYA, Patrick de Ryndk, Editorial Electa, Barcelona, 2005, 176-177.