 |
Coca de trempó (Mallorca) |
Al’hort, tancat de parets de les quals només sobresortien les branques més altes dels tarongers, els rebé la dona de Valls, Maria Aguiló, i els fills del matrimoni […].
A l’ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s’esfilegassava dolça i queia quasi blana sobre els rostres dels reunits. A damunt d’una taula llarga lluïen unes tovalles blanques de roba de fil on na Marianna, la filla gran dels amitgers, acabava de posar uns plats amb olives verdes i coents, negres i trencades i un parell de flasquets amb vi blanc, vi de les vinyes de Binissalem que pertanyien a Gabriel Valls, fruit de l’herència del seu germà Pere.
A l’ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s’esfilegassava dolça i queia quasi blana sobre els rostres dels reunits. A damunt d’una taula llarga lluïen unes tovalles blanques de roba de fil on na Marianna, la filla gran dels amitgers, acabava de posar uns plats amb olives verdes i coents, negres i trencades i un parell de flasquets amb vi blanc, vi de les vinyes de Binissalem que pertanyien a Gabriel Valls, fruit de l’herència del seu germà Pere.
—Llescaré pa —digué l’al·lota que servia— i, si vos ho estimau més, coca de trempó. És feta nostra —encara insistí perquè ningú no es decidia—, pastada de mans netes, de tota confiança.
—Tastau-la —contestà l’al·loteta, a la qual no havia passat per alt el comentari que no es prengué a mal.
L’olor de les roses es mesclava amb el perfum de les alfabegueres que en grosses mates creixien esponeroses dins els cossis esquerdats que vorejaven els pedrissos on seien.
Riera, Carme (1994). Dins el darrer blau. Barcelona: Ed. Destino (p. 71-73)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada