dimecres, 19 de gener de 2011

Dinar a la terrassa de casa

Botiga de productes selectes a Catània (Sicília). Fotografia: Aineto&Borràs
Quan Brunetti va arribar al replà de sota casa, l’aire no li va portar cap efluvi de dinar. […] Antico Panificio, a menys de dos minuts de distancia, feia pizza per dinar, i malgrat que Brunetti normalment la preferia per sopar, va pensar que avui li vindria força de gust una pizza. Potser una amb rucola i cansalada viada, o aquella amb mozzarella di bufala i pomodorini. Mentre pujava els darrers graons, es va entretenir afegint i sostraient condiments a la seva pizza imaginària fins que, en ficar la clau dins el pany, va quedar-se amb rucola, salsa picant i bolets, tot i que no sabia d’on li havien vingut aquestes dues últimes coses.
Qualsevol idea sobre una pizza va fugir volant així que va obrir la porta de l’apartament i va clissar Paola entrant a la sala d’estar amb un enorme bol d’amanida a les mans. Això significava que un dels dos fills, sens dubte en un moment d’optimisme suïcida, havia decidit que havien de dinar a la terrassa. […] només podien situar una cadira a la zona del sol, i com que Brunetti considerava un acte de follia sobirana menjar a fora en aquestes dates, sempre reclamava que fos la seva.
[…] Paola va agafar el plat de Chiara i, d’un gran bol que hi havia al centre de la taula, li va posar fusili amb olives negres i mozzarella: encara faltaven un parell de setmanes per aquesta mena de plats, però a Brunetti el va complaure  veure’l i olorar-lo. Després de deixar-lo davant de Chiara, Paola li va passar un platet amb fulles senceres d’alfàbrega: Chiara en va agafar unes quantes i les va esqueixar a miques per escampar-se-les damunt la pasta.
[…] L’última vegada que havien menjat això havia estat al final de l’estiu, i ell havia obert una de les últimes ampolles de Mati rosato per acompanyar-ho. Es va preguntar si era massa aviat, aquella època de l’any, per beure rosato. Llavors va veure l’ampolla damunt la taula i va reconèixer-ne el color i l’etiqueta.
—Després hi ha calamari ripieni —va afirmar Paola, sens dubte amb la intenció de facilitar la decisió de qui volia acabar-se la pasta. Chiara, que la vigília havia afegit peix i marisc a la llista de coses que ella, com a vegetariana, no menjaria, va optar per posar-se més pasta, igual que Raffi, que es cruspiria segur la ració de calamari  de la seva germana sense perdre la gana ni cap remordiment de consciència. Brunetti es va servir una copa de vi.
 Donna Leon (2008). La noia dels seus somnis. Barcelona: Edicions 62 (pàg.62-64)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT