Fundació La casa de Robert Graves a Deià (Mallorca)
De semblança tan poc natural emperò tan encertada;
el mar com un gat amb el pèl agençat a l’inrevés
mentre el xaloc amb el seu gust de forn
es projecta amb fua entorn del poble
(«From every-which-a-way, hot as a two-buck pistol»)1
despullant les oliveres de les branques batudes,
socarrant les roses, cegant els ulls amb sorra;
entre llengües calumnioses en els petits cafès
i en les cases de pedra viva amb finestrons tibants
murmuren difamació, inciten i conviden
els ganivets a consumar els seus quasi-assassinats...
Esguardau, un gran núvol cavil·la negligent
al cim de la muntanya quatre-cents metres damunt nosaltres,
aturat i túrgid, anul·lant el sol
i des d’ell fa befa un Dimoni altiu;
«Mer vent local, cap dels meus missatgers.»
Maria del Mar Bonet canta El país secret, traducció d’un poema de Graves, revisat per la seva filla Lucía.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada