Una copa amb bona companyia

Fina Masdéu. Posta de sol a Khora, Mykonos

Quan van entrar al carrer estret que els duria altra vegada al Rialto, Brunetti va veure Paola, que anava al davant, mirant per sobre l’espatlla, com si volgués comprovar que no els seguia cap de les altres persones que hi havia a la reunió. En no veure-hi ningú, es va aturar, es va girar i es va acostar a Brunetti. Es va inclinar i li va posar el cap sobre el pit. Amb la veu amortida dins la roba de la jaqueta va dir:

—Jo sóc l’única que puc encoratjar-me el delit de fer el bé d’introduir una mica d’alcohol dins el meu cos. Em posaré a cridar com una boja si no aconsegueixo aquesta bondat. Periré, moriré, si no anem a prendre alguna cosa.

Nadia, impassible, li va posar una mà sobre l’espatlla per consolar-la.

—Jo també tinc aquest delit de bondat —va dir, i després, dirigint-se a Brunetti—: I tu pots fer una bona obra i salvar la vida d’aquesta dona i la meva pròpia trobant un lloc on prendre alguna cosa.

 —¿Prosecco? —va suggerir.

—Tens el Cel assegurat —va avenir-s’hi Nadia.

[…] Brunetti els va precedir cap a dins d’un bar a mà esquerra i va demanar al barman quatre proseccos. Quan els van portar el vi, no es van molestar a brindar ni de gest ni de paraula: el van engolir fins a baix i van deixar les copes sobre la barra sospirant alleugerits.

Donna Leon (2008). La noia dels seus somnis. Barcelona: Edicions 62 (pàg.102-103)