Últimes feines de la sega

Antonio López Torres (1946): Segador entre las varas de un carro. Museo Antonio López Torres

(…) Abans de marxar, encara vaig ajudar Conrad i padrí a portar les garbes dels trossos i a mallar. Avíem fet ben neta l’era, per tota l’extensió i fent rogle vam estendre les espigues i va quedar una clapa al mig. Allí s’hi va posar padrí amb les brides de l’egua ben agafades. D’aquesta manera guiava l’animal perquè protegés damunt del blat i axí fes saltar el gra de dins de la clofolla. De tant en tant, l’egua s’enardia ajudada pels crits nostres i aleshores es posava al trot, així feia més feina però tot seguit calia amansir-la perquè no s’encabrités. Conrad i jo érem cada un en un extrem de la rotllana per calmar o abrivar l’animal. A més úiem una forca per anar picant damunt les espigues i acabar de lliurar els grans de la brossa. Quan va semblar-nos que ja era tot separat, vam rasclar mirant de treure la palla, i en acabat, amb les llargues escampes de bedoll anàvem fent munts amb el blat.

Encara faltaria ventar-lo, mentre aixecaríem una polseguera de mil demonis. Fins que no seria als sacs o als calassos, a punt de moldre, caldrien unes bones estones de feina. Sense maquinària, era molt treballós en aquella època.

Quan es va haver acabat tota la feina de segar, ja s’acostava el redall. Vaig allargar un temps més per tornar a dallar l’herba dels prats i deixar que s’assequés fins que vam portar-la amb el carro cap a casa e padrí i allí, des de l’era, anàvem omplint el paller amb grans forcades. La meua mare, des de dalt, l’anava col·locant amb traça perquè hi tingués cabuda. (...)

Maria Barbal (1990): Mel i metzines. Cicle del Pallars. Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 174.

“Anem segadors, escapcem bé que matarem la cuca!”

Guillermo Pérez Villalta (1991): La cosecha. Colección Banco Zaragozano

L’amo de la casa de Gerri, on havíem anat a segar després e Sort, era un home xocant i alegre. Era vell pels anys, però a la feina, passava al davant de tots i donava mostra de ser traçut i treballador com un de jove. Ben al contrari de Guerau que es mirava com treballàvem des de sota una freixera i sense desemparar la bóta. D’aquell amo de Gerri, a qui deien Taro, vaig aprendre unes quantes coses. Però n’hi ha una que recordo més que cap altra.

Era l’últim dia de segar a la seua propietat. El tros estava si fa no fa a la meitat; al nostre darrer, les lligadores no deixaven espigues esgarriades. En aquella casa s’hi veien moltes ones, entre filles i nores, també n’hi havia de llogades com nosaltres. Així doncs, avançàvem de pressa. Encara hi hauria sol que ja tindríem la feina acabada. Això, en comptes de fer-nos peresa, semblava venir a donar-nos aire. Vet aquí que, quan faltava només una quarta part del tros, l’amo va començar a animar-nos. “Anem segadors, escapcem bé que matarem la cuca!” Ningú no va respondre a la seua veu, però una mena d’ardor em va recórrer tot i vaig afinar els meus gestos per estalviar temps, desitjós d’acabar la feina. I ell continuava. “Vigileu, segadors! Avui l’agafarem. Vigileu que no s’escape!”

Ajudat pel seu hereu, Taro continuava cridant. “Atureu la cuca, nofos que s’escapés.” Cada camí els crits es feien més forts i les lligadores reien i esvolotaven. Els segadors dúiem un vaivé frenètic i alguns s’havien destapat dient alguna paraula com: “Au, anem!” o “Matem-la!”. Fins que només va quedar reposar les falç i els volants a terra per mirar com el vell Taro les segava, fins que només va quedar-ne un grapat. En aquell instant va parar-se. El seu fill va demanar la bóta i de mà en mà va arribar allí en el temps de dir “amén”. Tots érem al seu voltant quan va agafar l’últim floc d’espigues i va tallar-lo. “Ja la tenim!” –va ir. Aleshores va fer un crit agut com si fos el renillar d‘unn cavall. Una xicota va acostar-li un vencill i ell va lligar el floc. Aleshores el fill va passar-li la bóta i el vell va regar les espigues amb el vi. El color granat rebotava per damunt del groc esvaït de la palla i dels grans. De seguit tothom va posar-se a enraonar. Els xiquets que fins aquell moment havien espigolat, saltaven i s’acaçaven. La bóta passava de mà en mà i quan tothom va haver begut a pler, Taro va posar el floc mullar damunt d’una garba. “Au, seguiu-me tots cap a casa que farem un bon sopar!” No cal dir quina alegria sentíem caminant cap al poble, cap a casa Taro. Pel camí vam trobar-nos d’altra gent que anava i venia. Fins i tot jo, que mai no havia vist tal cosa, deia entre els altres: “Hem mort la cuca!”. I tots responien amb paraules alegres d’enhorabona.

Arribats a la casa, va sortir a rebre’ns una padrina, eixerida encara, que de seguit vaig saber que era la mestressa gran. Duia la pitxella a la mà i aixi que entràvem, anava abocant-nos beure als gots que una minyona repartia. Era un vi fort, gairebé ranci, que cremava l’animeta. Sort vaig tenir-ne que lleu van servir el sopar, si no, l’escalfor de la beguda m’hauria pujat al cap. Va ser un sopar abundant i bo. Semblava que l’amo es volia lluir per celebrar el final de la sega. Des del cap de taula va parlar amb una veu entelada. “Mentre Taro sigui valent, en aquesta casa sempre es matarà la cuca.” En acabat de sopar van fer ball a l’era. Jo estava mig atordit de tant menjar i beure, i de dobte vaig atalaiar-me que tenia a tocar una de les lligadores que havia vist al tros. (…).

Maria Barbal (1990): Mel i metzines. Cicle del Pallars. Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 170-171.

Gonzalo Barrachina Selles (1869-1916)

Ecos Levantinos

III - En la trilla

IV - Danza Característica

Sol Picó, dansa

Corporación Musical Primitiva

Àngel Lluís Ferrando, director

XXV edició de "La nostra música", Alcoi 2011

La sega a casa dels Guerau

Los segadores (1907): Picasso, Museo Thyssem Borsnemisza

M’hauria agradat fer anar el volant de fulla llisa com els mossos fets i rets. Però vaig agafar la falç qie em pertocava i vaig callar. Ja començava a estar cansat de ser dels més joves. No hi veia cap profit, i això que tothom parlava dels beneficis de ser jove. “No hi ha res com la juventut!” “Ai! Qui fos jove com tu!” En canvi, jo desesperava per ser gran, m’hauria agradat anar al davant de la colla, segar millor que ningú i ser l’ull dret de l’amo. Per això, quan Guerau m’havia negat el volant que ja tenia als dits i m’havia donat la falç amb tall de dents, hauria volgut d’una sola bufada complir tres anys. Quan en tingués vint...

Fent la feina al tros no quedava pas el darrer. Aleshores jo sentia un deler gran per treballar, volia seguir totes les cases grosses i guanyar.

Guerau tenia quatre camps dels grans i tres de més xics. Ens havíem alçat a les fosques. Arribàvem al tros que ben just s’hi veia. Abans de començar la Tureta repartia pa i trago. Això ho solia fer l’amo, però com que en aquella casa segons per a què d’amo no hi havia... Esmolàvem. Jo prenia el soquet i me’l duia a la mà esquerra aixì, el frec de les tiges no maltracta tant la pell. Quan les tenia abraçades, descarregava la falç i queien als meus peus. Continuava. Un altre camí i en acabat, un altre. A pleret el sol escalfaria. Amb l’esforç, una ardor m’encenia les galtes mentre la suor començava a brollar-me per tot el cos, com si jo hagués estat una penya viva per on s’escapa l’aigua. Al meu voltant només se sentien els xiulets dels volants i el frec dels homes avançant. Durant la primera estona l’única dona que hi havia al tros era la Tureta. En acabat de repartir el pa i el beure es quedava lligant les garbes al nostre darrer. Ben bé n’haurien fet falta tres, de lligadores, però més endavant li vindria l’ajut.

Cap a les vuit arribava la Magdalena. Sentíem la seua veu cridant-nos a esmorzar. Ella duia les sopes que la Tureta ja havia deixar apariades abans de sortir. Només els havia calgut acabar de bullir. La xicota havia fet unes truitades de trumfes amb ous. Aquell repòs m’assecava la suor entre la roba i la pell, em treia el barret de palla perquè també els cabells se m’aixegessim. Tenia gana i tot ho trobava bo. Ben prompte tornàvem a agafar l’eina i aleshores avançaríem més que mai. La calor encara no aclofava de valent i el  menjar havia eixorivir les nostres forces. Jo mirava de reüll la Magdalena que anava lligant garbes al nostre darrer. Duia un mocaor virolat nuat al clatell i quan s’ajupia ensenyava el començament dels pits. La Tureta es quedava una estoneta més i quan li semblava que era temps, recollia les eines d’esmorzar i marxava cap a casa per apariar més vianda. A les deu, quarts d’onze la tornaríem a tenir al tros. Aleshores ja n’hauríen segat més de la meitat i Guerau vindria a donar una visita i a atipar-se amb nosalatres. A les deu hores s’acostumava a menjar una amanida amb ceba i tomata, bacallà esqueixat i ou dur, molts camins portaven llonganissa del confitat, d’altres, bacallà fregit. Tot acompanyat de pa i vi.

Havia arribat l’estona que més m’esllomava i penso que a tots passava el mateix. Una, que Guerau es quedava fent veure que treballava però sobretot, guaitava qui aplanava l’os de l’esquena i qui no. Una alatra, que era l’hora de més sol. No hi valia el barret ni la màniga llarga. Fins a la una ens rostia de viu en viu. Alguna hora, davant dels ulls se’m barrejava l’esclat de la llum i la grogor de les espigues i em semblava que tot s’anés a encendre, però a pleret tornava a enxampar el vaivé i aleshores em semblava que les espigues acudien totes soles al meu soquet i que paraven el seu coll llarg de palla perquè jo el tallés amb la falç.

Els de Guerau donaven dinar cap a la una. L’un dia sopa, l’altre arròs, fideus o escudella. De segon, solien portar un guisat de ocnill o de carn amb patates i bolets. Després de la sopa, Guerau s’omplia el plat de vi i el xarrupava fins a deixar-lo ben net. En acabat de dinar, la majoria buscava una mica d’ombra per trencar el son. Jo acompanyava les odnes a portar les eines a casa i me’n tornava de seguit cap al tros. Elles es quedaven escurant i preparant l’enciam per fer l’amanit del berenar, que seria acompanyat per unes bones magres de pernil o bé amb xorís.

Després de trepitjar les tiges escapçades i punxoses, em posava a la feina. El prat que a punta de dia semblava un riu d’espigues, ara ja era quasi tot rostoll. Guerau em feia lligar les garbes perquè més valia deixar-les muntades en cavallons i que el tros quedés llest aquest mateix dia.

Cap a les nou ens aplegaríem tots els segador al voltant de la taula de Guerau. El sopar fóra l’única menjada que faríem a la casa. Després de la verdura i d’un ou passat per aigua, aniria a descansar els ossos al paller.

Maria Barbal (1990): Mel i metzines. Cicle del Pallars. Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 167-168.

Los días vendimiadores

Bodegas Mezquita (2010): Maridaje y Cata de Vinos D.O.

Se acercan los días vendimiadores, pasada ya la jornada de Nuestra Señora Setembrina, y el domingo, en Leiro, celebran su fiesta los ribeiros más propios, los del Avia, el dulcísimo río. Excluyendo el jerez palomino quedan todavía en pie muestras de las cepas antiguas, caiño, lado, brencellau, godello, treixadura, albariño… Ilustres apellidos que meter en la gran contienda vinícola del país. Cabanilllas dijo para siempre esta hora en un hermosísimo verso: es asios mestos no dourado outono. A nuestro lado, bajo el sol y la luna, se está haciendo el gran misterio del vino, y en las uvas dorada y púrpura se asientan esas materias invaluables que luego en las frescas y sombrías bodegas se transformarán en la que Paracelso llamaba “los fermentos bulliciosos de la Naturaleza”. Desde las orillas del Mandeo, a las del Sil, desde Amandi a Ponte Arnelas, toda Galicia vendimia. Y yo quisiera saber si en nuestro país se conservan, en la secreta memoria campesina, esos ritos de las jornadas vendimiadoras que leemos en Borgoña y Toscana, de Aquitania y de Sicilia. Ahora mismo acabo de enterarme en un libro de Jung, Psicología y alquimia, de una procesión de viejas contando chistes verdes por entre los viñedos borgoñeses para excitar la virilidad del vino, y hacer el que va a nacer de las uvas que escucharon aquellos, un caldo más graduado y valeroso, varón irreprochable, como un Preux de las chansons… Creo haber contado ya en estas mismas páginas cómo en Sicilia, en vísperas de la vendimia, un extranjero no debe aventurarse entre los viñedos, porque lo más fácil será que encuentre la muerte, y enterrado al pie de una cepa, su sangre y la cal de los huesos sirvan para vivificar el viñedo que se tiende en aquellas tierras pobres y blancuzcas al sol. Pasear fuego en un plato por entre las vides era cosa de provenzales, y la virgen que lo hacía ha merecido unos versos sonoros de Mistral (…).

Me temo que en Galicia no tengamos ritos de vendimia y que vayamos simple, humildemente, a recoger la cosecha que manda Dios. Todo lo más canciones que quiebran en el aire la alegría del día; canciones que acaso se le noten luego al vino, se hagan parte de su alma, sean en él la forma misma de la alegría moza y fugitiva.

Iremos, pues, al Ribeiro a la vendimia, a la fiesta de Leiro. Cerca de los señores catadores pasa el río Avia. Va a que se lo beba el Miño, el gran río paternal, oscuro y lento, al pie mismo de la villa de Ribadavia (…). En la mesa de la cata estarán los blancos y los tintos, los cordiales, parleruelos, humanados amigos. El vino hace siempre un gran esfuerzo por hacerse amigo del hombre, por habitarle los sueños, por despertarle la memoria. Se bebe para recordar, que no para olvidar. Hay vinos nuestros que te echan un brazo por encima del hombro y te acompañan durante una larga hora, vagabundos locuaces y generosos tú y él. (…)


Cunqueiro, Álvaro (1981) . La cocina cristiana de Occidente, Barcelona : Los 5 sentidos, 281-283

Los Joseles

Daniel Bobadilla (2008): Cal Pel - Sants

Sin embargo, una vez en la taberna, pisando con manifiesto desagrado la sucia alfombra de serrín y cáscaras de gambas y huesos de aceitunas al pie del mostrador, respirando una atmósfera cargada de tufos agrios y a vinazo y a cochambre, de repente el cojo no parece estar en absoluto acordado ni familiarizado con el barrio ni con sus habitantes. A pesar de la cojera y del pie ligeramente torcido hacia dentro, al entrar en la tasca sus pasos son suaves y elásticos, como los de un felino en movimiento.

- Mira esto –dice en tono de reproche-. La cueva de Alí Babá.

Los Joseles es una pequeña tasca que esta noche ha sido tomada por un clan de gitanos endomingados y jaraneros celebrando algo en familia. Ocupan las dos únicas mesas bajo una techumbre de jamones y embutidos que penden de las vigas junto con ristras de ajos, manojos de hierbas y pringosas tiras matamoscas. Los hombres lucen camisas blancas con chorreras, abultadas sortijas en los dejos y voces aguardentosas, y las mujeres largos pendientes y flores en el pelo. Una muchacha que parece dormida, sentada en una silla con el respaldo apoyado en una barrica, da el pecho a un bebé cuya cabecita pelona asoma por encima de la toquilla que lo envuelve. Nadie atiende en el mostrador, pero nada más entrar ellos se levanta rápidamente de una de las mesas un joven moreno con el pelo planchado y untado de brillantina y se sitúa detrás del variado surtido de tapas. Acodados ambos en la barra, el señor Alonso examina la oferta y pide dos cañas y unos pinchos.

Julio Romero de Torres (1930): La Chiquita Piconera

- ¿O prefieres otra cosa, Ringo? –pregunta amigablemente-. ¿Unos boquerones, tal vez?

Hay chipirones, ensaladilla, gambas, callos, caracoles, mejillones en salsa. Por un momento, en una de las bandejas, cree ver pajaritos fritos con sus patitas estiradas. Pero son pimientos morrones con palillos ensartados.

- No sé, da igual.

- Mira, estas patatas bravas tienen buena pinta.

- Pues venga.

Acaba de darse cuenta de que tiene hambre. El señor Alonso pide también una de gambas. Más arriba de los estantes y la botellería, detrás del mostrador, un vetusto espejo colgado en la pared y muy inclinado sobre la barra refleja a la muchacha que se adormece amamantando al crío, sordos al guirigay de la parentela que trasiega cerveza y sangría con gran alboroto de palmas y cante. Ella es muy joven, parece una niña con la blusa de flores y su cabellera negra y rizada, donde se enreda una ramita de jazmín.

El sonriente mozo tira más cerveza fuera del vaso que dentro y se disculpa desganado, dice que lleva pocos días en eso y que su tío, el dueño, está enfermo. Tiene una cara guapa picada de viruela, lleva camisa negra y chaleco blanco y sonríe todo el tiempo con los dientes podridos. El señor Alonso cambia de parecer.

(…)

- Y oiga, ¿tendrá un poco de pan, por favor?

El trato informal del mozo con la parroquia gitana, sirviéndoles y a ratos participando en la juerga, con ocasionales atenciones al lactante y a la joven madre, sugiere algún parentesco con ellos. El espejo urdidor de sombras y manchas de azogue encierra un aire arcano, un ámbito y una penumbra que no parecen corresponder a la taberna ni reflejar lo que hay en ella, salvo la muchacha que duerme con el crío amodorrado al pecho. Le recuerda una extraña e inquietante película en la que el espejo de un dormitorio, un espejo más grande y limpio que este, de  pronto no reflejaba la habitación en la que estaba colgado, sino otra muy distinta, con otra atmósfera y otra decoración, otra cama de matrimonio y muebles de otra época, una alcoba silenciosa perdida en el tiempo y donde al parecer se había cometido un crimen.

Vladimir Terán Altamirano (2009): Barcelona 2009

Cuanto más se fija, más increíblemente hermosa y sensual le parece la muchacha y más confuso el entorno; la oscura barrica en la que apoya el respaldo de la silla no se distingue en el espejo, y tampoco el viejo cartel de una corrida de toros clavado en la pared, solo ella y su retoño pegado al pecho y la maternal solicitud de sus manos meciéndole en el sueño. Pero el espejo les acoge solo en parte, así que se deesplaza ligeramente en la barra para enmarcar correctamente la imagen, fijarla y grabar en la memoria lo que sabe ha de devenir inolvidable: la azorosa tranfsfiguración de la belleza en el rostro de la muchacha, la cabeza ladeada con los labios entreabiertos y los párpados cerrados, morados y pesarosos, us brazos de niña rodeando al bebé, la persisstente dulzura y tensión de las manos sujetándole, el precario equilibrio de la silla.

Juan Marsé (2011): Caligrafía de los sueños, Editorial Lumen, Barcelona, 246-250.