Últimes feines de la sega

Antonio López Torres (1946): Segador entre las varas de un carro. Museo Antonio López Torres

(…) Abans de marxar, encara vaig ajudar Conrad i padrí a portar les garbes dels trossos i a mallar. Avíem fet ben neta l’era, per tota l’extensió i fent rogle vam estendre les espigues i va quedar una clapa al mig. Allí s’hi va posar padrí amb les brides de l’egua ben agafades. D’aquesta manera guiava l’animal perquè protegés damunt del blat i axí fes saltar el gra de dins de la clofolla. De tant en tant, l’egua s’enardia ajudada pels crits nostres i aleshores es posava al trot, així feia més feina però tot seguit calia amansir-la perquè no s’encabrités. Conrad i jo érem cada un en un extrem de la rotllana per calmar o abrivar l’animal. A més úiem una forca per anar picant damunt les espigues i acabar de lliurar els grans de la brossa. Quan va semblar-nos que ja era tot separat, vam rasclar mirant de treure la palla, i en acabat, amb les llargues escampes de bedoll anàvem fent munts amb el blat.

Encara faltaria ventar-lo, mentre aixecaríem una polseguera de mil demonis. Fins que no seria als sacs o als calassos, a punt de moldre, caldrien unes bones estones de feina. Sense maquinària, era molt treballós en aquella època.

Quan es va haver acabat tota la feina de segar, ja s’acostava el redall. Vaig allargar un temps més per tornar a dallar l’herba dels prats i deixar que s’assequés fins que vam portar-la amb el carro cap a casa e padrí i allí, des de l’era, anàvem omplint el paller amb grans forcades. La meua mare, des de dalt, l’anava col·locant amb traça perquè hi tingués cabuda. (...)

Maria Barbal (1990): Mel i metzines. Cicle del Pallars. Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 174.