La sega a casa dels Guerau

Los segadores (1907): Picasso, Museo Thyssem Borsnemisza

M’hauria agradat fer anar el volant de fulla llisa com els mossos fets i rets. Però vaig agafar la falç qie em pertocava i vaig callar. Ja començava a estar cansat de ser dels més joves. No hi veia cap profit, i això que tothom parlava dels beneficis de ser jove. “No hi ha res com la juventut!” “Ai! Qui fos jove com tu!” En canvi, jo desesperava per ser gran, m’hauria agradat anar al davant de la colla, segar millor que ningú i ser l’ull dret de l’amo. Per això, quan Guerau m’havia negat el volant que ja tenia als dits i m’havia donat la falç amb tall de dents, hauria volgut d’una sola bufada complir tres anys. Quan en tingués vint...

Fent la feina al tros no quedava pas el darrer. Aleshores jo sentia un deler gran per treballar, volia seguir totes les cases grosses i guanyar.

Guerau tenia quatre camps dels grans i tres de més xics. Ens havíem alçat a les fosques. Arribàvem al tros que ben just s’hi veia. Abans de començar la Tureta repartia pa i trago. Això ho solia fer l’amo, però com que en aquella casa segons per a què d’amo no hi havia... Esmolàvem. Jo prenia el soquet i me’l duia a la mà esquerra aixì, el frec de les tiges no maltracta tant la pell. Quan les tenia abraçades, descarregava la falç i queien als meus peus. Continuava. Un altre camí i en acabat, un altre. A pleret el sol escalfaria. Amb l’esforç, una ardor m’encenia les galtes mentre la suor començava a brollar-me per tot el cos, com si jo hagués estat una penya viva per on s’escapa l’aigua. Al meu voltant només se sentien els xiulets dels volants i el frec dels homes avançant. Durant la primera estona l’única dona que hi havia al tros era la Tureta. En acabat de repartir el pa i el beure es quedava lligant les garbes al nostre darrer. Ben bé n’haurien fet falta tres, de lligadores, però més endavant li vindria l’ajut.

Cap a les vuit arribava la Magdalena. Sentíem la seua veu cridant-nos a esmorzar. Ella duia les sopes que la Tureta ja havia deixar apariades abans de sortir. Només els havia calgut acabar de bullir. La xicota havia fet unes truitades de trumfes amb ous. Aquell repòs m’assecava la suor entre la roba i la pell, em treia el barret de palla perquè també els cabells se m’aixegessim. Tenia gana i tot ho trobava bo. Ben prompte tornàvem a agafar l’eina i aleshores avançaríem més que mai. La calor encara no aclofava de valent i el  menjar havia eixorivir les nostres forces. Jo mirava de reüll la Magdalena que anava lligant garbes al nostre darrer. Duia un mocaor virolat nuat al clatell i quan s’ajupia ensenyava el començament dels pits. La Tureta es quedava una estoneta més i quan li semblava que era temps, recollia les eines d’esmorzar i marxava cap a casa per apariar més vianda. A les deu, quarts d’onze la tornaríem a tenir al tros. Aleshores ja n’hauríen segat més de la meitat i Guerau vindria a donar una visita i a atipar-se amb nosalatres. A les deu hores s’acostumava a menjar una amanida amb ceba i tomata, bacallà esqueixat i ou dur, molts camins portaven llonganissa del confitat, d’altres, bacallà fregit. Tot acompanyat de pa i vi.

Havia arribat l’estona que més m’esllomava i penso que a tots passava el mateix. Una, que Guerau es quedava fent veure que treballava però sobretot, guaitava qui aplanava l’os de l’esquena i qui no. Una alatra, que era l’hora de més sol. No hi valia el barret ni la màniga llarga. Fins a la una ens rostia de viu en viu. Alguna hora, davant dels ulls se’m barrejava l’esclat de la llum i la grogor de les espigues i em semblava que tot s’anés a encendre, però a pleret tornava a enxampar el vaivé i aleshores em semblava que les espigues acudien totes soles al meu soquet i que paraven el seu coll llarg de palla perquè jo el tallés amb la falç.

Els de Guerau donaven dinar cap a la una. L’un dia sopa, l’altre arròs, fideus o escudella. De segon, solien portar un guisat de ocnill o de carn amb patates i bolets. Després de la sopa, Guerau s’omplia el plat de vi i el xarrupava fins a deixar-lo ben net. En acabat de dinar, la majoria buscava una mica d’ombra per trencar el son. Jo acompanyava les odnes a portar les eines a casa i me’n tornava de seguit cap al tros. Elles es quedaven escurant i preparant l’enciam per fer l’amanit del berenar, que seria acompanyat per unes bones magres de pernil o bé amb xorís.

Després de trepitjar les tiges escapçades i punxoses, em posava a la feina. El prat que a punta de dia semblava un riu d’espigues, ara ja era quasi tot rostoll. Guerau em feia lligar les garbes perquè més valia deixar-les muntades en cavallons i que el tros quedés llest aquest mateix dia.

Cap a les nou ens aplegaríem tots els segador al voltant de la taula de Guerau. El sopar fóra l’única menjada que faríem a la casa. Després de la verdura i d’un ou passat per aigua, aniria a descansar els ossos al paller.

Maria Barbal (1990): Mel i metzines. Cicle del Pallars. Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 167-168.