Per Sant Joan

Joan Manuel Serrat
Per Sant Joan

Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.
Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.
Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...
Aquelles nits de Sant Joan...
Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.
I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els "nanos" collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.
Aquesta nit de Sant Joan...
Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra
jo he sigut com vosaltres:
no vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

Coca musical de Sant Joan

Jaume Sisa
La Coca

Els indis tenen coca allà al Perú
Els ianquis, coca-cola refrescant
Els catalans, la coca de llardons
I l’estupenda coca de Sant Joan
No us penseu pas que aixó ès una bicoca,
Voler anar de verbena i ser una coca
El personal se’m vol endur a la boca
Del més espavilat al més tenoca.
Deu ser la confitura que els provoca
Només sortir al carrer tothom s’hi aboca
M’han dit que aquest destí és el que em pertoca
Però a mi, de grácia no m’en fa ni gota
Sóc una coca, i sé ei que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons.
S’haurá de fer passar per una oca
Si no, s’em menjaran aquestes locas
O disfressar-se de foca
Sois pensar-ho em fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant.
Ens és igual si n´hi ha molta o poca
Perqué ens agrades més que la tapioca.
Ja et pots ben amargar sota una roca
I si ara t’atrapem et memgem tota
Sóc una coca i sé el que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons
M’hauré de fer passar per una coca
Si, no se’t menjaran aquestes locas
O disfressarr-me de foca
Sols pensar-ho ens fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant
Sóc, de totes, la més elegant
Es la coca de Sant Joan.

La coca de Sant Joan (Joan Amades)

Una copa de vi dolç (tanmateix, avui dia és més freqüent acompanyar la coca amb cava ben fresc)

Aquesta nit [23 de juny], es tradicional menjar coca, possiblement com una romanalla d’algun ritu solar. Antigament, les coques eren obligadament circulars i amb un forat al mig, i devien tractar de recordar el disc solar. Eren pastades a casa, com un de tants productes de pastisseria casolana.

Després, les feien els forners, amb pasta adobada, o amb pasta de pa, més cuita, ensucrada i amb pinyons. En establir-se pastisseries, les coques van millorar la qualitat i foren endolcides amb cireres, poncem i d’altres fruites confitades. Es tenia per cosa obligada menjar-se la coca al ras, al camp o al carrer, és a dir, a ple aire, semblantment a tot allò que és propi d’aquesta nit. Hom creia que menjar-se la coca sota teulat portava desventura. Era costum de remullar-la amb vi dolç, i, les persones de paladar fort, amb aiguardent. Abans, sobretot aquells a qui agradava la beguda forta, bevien gorga, mena d’aiguardent poc refinat, però molt fort.

[…] Es feien coques de veïns que assolien una gran llargada. Hi havia forns especialitzats a fer coques de llargades enormes en relació amb la capacitat extensiva dels forns. S’havien fet coques de dotze metres de llargada, o sia d’una mida que doblava la grandària del forn. Es coïen en dues vegades, una per cada cap. Constituïen una veritable tècnica fornera o pastissera, i exigia molt d’enginy moure-les i tombar-les dins de l’espai ordinàriamentt reduït dels pastadors i dels forns. Per tal que la coca no es partís pel mig, mentre una part es coïa la que restava fora del forn calia sostenir-la amb uns taulons a manera de bastida. […] El costum de menjar-se la coca en comú pot constituir una resta d’un àpat o consagració ritual, derivada d’una de les cerimònies solsticials.

[…] Ara fa un segle, feien coques de pasta de pa, completament planes, i en forma asiluetada de be, amb referència a l’anyell que la iconografia presenta com a company inseparable de sant Joan.

A Mallorca les famílies feien coques planes petites com la mà, de forma circular i foradades del mig, que recordaven el disc solar segons la visió popular de Febus, igualment com la recorden totes les formes de pa rodones i foradades. […] També fou tradicional fer coques enllardades o ensaïmades.

A Menorca, abans, fou típica una coca especial de forma circular que anomenaven urana, mot derivat d’urà, equivalent a celest o solar. […] A l’Alguer, en comptes de coca fan uns ninots de pasta dolça, els quals reben el nom de canallerus i de munyicots. […]

La coca té sentit sagramental, com el tenen els altres pastissos tradicionals obrats amb farina i propis de diades fixes.

Amades, Joan (1982). Costumari català. Volum IV: Estiu. Barcelona: Salvat ed. i Edicions 62.

Joan Amades Viquipèdia: Joan Amades i Gelats Costumari català. Joan Amades. Bloc obert que recopila el Costumari Català de Joan Amades. Associació cultural Joan Amades: biografia, bibliografia, enllaços..., en català, castellà i anglès Fundació Joan Amades: Articles i treballs sobre cultura tradicional i popular. En català, castellà, anglès i esperant.  Per llegir HISTÒRIES I LLEGENDES DE BARCELONA, Cliqueu-hi. Per llegir sobre la nit de Sant Joan, CLIQUEU-HI.

El 1981, el cantant Jaume Sisa i el grup teatral Dagoll Dagom van muntar l'espectacle Nit de sant Joan; una de les cançons està dedicada a la típica coca que es menja durant aquesta revetlla, que obre el solstici d'estiu.

Jaume Sisa Viquipèdia: Jaume Sisa Bloc sobre Jaume Sisa: El Cabaret Galàctic Dagoll Dagom Wikipedia: Dagoll Dagon Blog de la Companyia de Teatre Dagoll Dagom Todo Musicales: Julia Möller i Carmen Sansa parlen sobre ALOMA

La coca de Sant Joan

La festa de sant Joan sembla que, en realitat, commemora el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any. Segons els folkloristes, el costum d’encendre atxes i fogueres en aquesta data és corrent arreu d’Europa i ja es practicava abans del cristianisme. Avui les fogueres continuen essent l’ànima de la festa i el jovent es diverteix botant-hi per sobre. A Catalunya, però, la festa té un tret distintiu: a més de fer falles i fogueres, cal menjar la coca de sant Joan, que abans era de pinyons i ara també porta fruites confitades. La dita popular fa així: “Ni Pasqua sense mona, ni Corpus sense ginesta ni Sant Joan sense coca”. Tot i que deu ser molt antiga, la primera documentació que he pogut trobar és del poema de Jacint Verdaguer L’aplec de la gleva, dins Jovenívoles; en donaré uns versos: “L’un pren una ensiamada, / l’altre agafa un panelló, / l’altre esbocina una coca / empedrada de pinyons”.

I el 1902, any en què va morir Verdaguer, es van publicar sengles poesies en dos setmanaris barcelonins. El 21 de juny aparegué en La Campana de Gràcia la composició La religió catòlica, que feia un inventari de les llaminadures festives: “Ab veu alta avuy proclamo / que en tot lo globo no hi ha / religió més suculenta / com es la dels cristians / per mes que’ls ateos diguin / en contra ella’ls disbarats / que sense solta ni volta / propagan per totas parts / fent que’ls homes sas dolsesas / desprecíhin y de cap / se’n vagin á las calderas / del indecent Satanás. / […] / Per Sant Joan i per Sant Pere / cocas d’un metro de llarch / sobretot ben ensucradas; / per Sant Jaume meló en gran”.

Marqués, Vicent (7 de juny del 2010): diari Avui, pàg. 29

Els dies de fred han passat

Fargas, Xavier (2008). Rosa Rosae Rosam

Els dies de fred han passat 

I els dies de primavera han enterrat la pluja d’hivern

Veiem els coloms tornant cap a la nostra terra

L’estol acariciant els brots de les fulles noves

Per tant, amics meus, sigueu sincers i manteniu la vostra paraula

Aneu amb compte i no decebeu el meu amic

Veniu al meu jardí

Les roses estan esperant, boniques i fragants, llestes per ser tallades

Veniu i beveu amb mi, entre les poncelles i els ocells

Reunits allà, per cantar les oracions de l’estiu

Vi, vermell com les meves llàgrimes per la pèrdua

Dels amics, o vermell com la vermellor de les galtes dels amants. 

Samuel ha-Nagid (993-1055 d.C.) 

Aquest poema romàntic, escrit pel poeta sefardita Samuel ha-Nagid, és una invitació per participar de la bellesa de l’estació, del jardí i de l’amargor dolça de l’amor. Samuel ha-Nagid va ser també un savi talmúdic, un home d’estat, i un líder de la comunitat jueva a Espanya durant la seva època daurada. L’esperit obert de l’hospitalitat mediterrània contingut en aquest poètic convit, malgrat el lament amarg-dolç del final dóna una petita visió de la importància de l’hospitalitat en les cultures mediterrànies

Rabí Robert Sternberg (1998). La cuina sefardita. Editorial Zendrera Zariguey, Barcelona. Página 27.

Més informació: Wikipedia: Semuel ibn Nagrella Jewish Encyclopedia: Samuel ha-Nagid (Samuel Haleviben Joseph ibn Nagdela) WorldLingo: Ibn Naghrela de Samuel Humanistic Texts: Samuel ha-Nagid Encyclopedia Britannica: Samuel ha-Nagid Jewis Virtual Llibrary: Samuel ha'Nagid

Bodegó

Miró, Joan (1914). La botella de anís. Museo Reina Sofía

Damunt la taula
                   l'Arthur Gordon Pym
                                           obert
Poe              al sostre
                        m'esguarda
Só tremolós                     de veure'l 
El gresol penjat
                    n'és l'agonia
Ara tancaré el llibre
El vas és tombat
A terra
         xipolls
               Whisky house of lords
Ara Poe ha caigut         borratxo

Joan SALVAT-PAPASSEIT, Poemes en ondes hertzianes, Barcelona: Ramón Clapera, editor/ Publicacions Mar Vella, 1919.
Traducció al castellà: Bodegón.

  

Més informació sobre Joan Salvat-Papasseit:  Escriptors en llengua catalana: Joan Salvat-Papasseit Versió facsímil de la revista dirigida per Joan Salvat-Papasseit: Un enemic del poble LletraA: Joan Salvat-Papasseit Joan Salvat-Papasseit, documental audiovisual de 29′ emès el 2001 al programa Aleph de TVC i disponible en línia.

Vinyes verdes vora el mar

Castillo, Pilar (2009). Verdes uvas en Flickr

V

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l’hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Si voleu llegir el poema sencer, CLIQUEU-HI.

Josep M. de Sagarra (1923). Cançons de rem i de vela (dins Obres completes) Barcelona: Selecta.

LletraA La literatura catalana a Internet: Josep Maria de Sagarra

Dolors Ayxendri (2008). El Priorat

Veure Albet i Noya. Pioners en vinyes i vins ecològics.

"Vinyes verdes vora el mar", versió de Lluís Llach, del disc Poetes (2004)

Vinyes verdes vora el mar. Música Eduard Toldrà (1895-1966).

Intèrprets: Isabel Monar (soprano) i Concha Sánchez-Ocaña (piano).

Hi ha també una magnífica versió de la Txell Sust que podeu veure a:

http://www.youtube.com/watch?v=L6vawuHkYwI

Cançó de veremes

Pagès fent la verema (rajola de majòlica)

Els ditets de la minyona

saben bellugar el falçó,

quan la vinya se n’adona

tota tremola de por;

picapoll, pansa rodona,

vinet de la il·lusió.

Tot allò que el falçó trenca,

ho recull el cistelló;

ai, sarment escardalenca,

com t’esqueixen el mandó,

la garnatxa moradenca,

que és vi de molta dolçor!

Ai, la rabassa aclarida

t’hem sagnat de bo i millor!

Raïm, si al cep ets la vida,

al cup no et tenim un no.

Quina sema! més farcida!

Quin trot més engrescador!

Vinya nostra veremada,

si et demanéssim perdó!

Quan siguis espampolada,

quan empenyi la fredor

esperarem l’altra anyada,

amb el traguet del porró.

Josep M. de Sagarra (1925). Cançons de totes les hores (dins Obres completes) Barcelona: Selecta.

Trepitjant el raïm (rajola de majòlica)

Pernod

Ray, Jesse (2009). Anisette Pernod

Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l’esperit us haguessin crescut desmesuradament! L’esperit se’m fa còmplice de la il•lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària. Per un duro (vint miserables rals) es poden tenir quatre pernods autèntics (Pernods Fils) gelats, deliciosos, exquisits, i estar dominat per un remolí dionisíac set o vuit hores. En la conversa, aquest estat us dóna una facilitat de rèplica i d’observació aguda i brillant. L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls.
Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent. A mesura que la vanitat es va saturant, sentiu que la set augmenta. Entreu en l’horrible engranatge de la fatxenderia i de la set… Aquesta alternació de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el trencament, el crac, és a dir, l’asfíxia produïda per una enorme fatiga física. Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible.

Pla, Josep (1918). El quadern gris
Per llegir EL QUADERN GRIS, CLIQUEU-HI.
Per llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

El rentabótes

11 de setembre de 1918.

Ens acostem  l’equinocci de tardor, i a la tarda se sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, és a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il·lusòria però viva olor de rapa de vi. 

Per llegir EL QUADERN GRIS, CLIQUEU-HI.
Per llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Passejar a la tarda

Miró, Joan (1919). Viñas y olivos. Montroig

18 de setembre de 1918 

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge –una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per a fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable -fi ns al punt que de vegades us vénen ganes de donar la raó a les senyores quan parlen d’una ‘monada’, encara que no sigui ben bé això exactament. Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país, és una delícia –una mena de plaer físic. 

Per llegir EL QUADERN GRIS, CLIQUEU-HI..

Per llegir el text sencer, CLIQUEU-HI

Més sobre Josep Pla   Viquipèdia: Josep Pla i Casadevall Pàgina monogràfica Fundació Josep Pla La paret de les auques: Auca de Josep Pla Vídeo d’Edu3.Cat: Josep Pla

Oda al vino

Velázquez, Diego (1623). Los borrachos. Museo Nacional del Prado. Madrid

A lo largo de la década de 1950, Pablo Neruda publicará una serie de Odas Elementales, cuando ya ha alcanzado la madurez poética, con la intención de hacer un nuevo poema extenso que constituyera una visión totalitaria del mundo, una interpretación del mismo partiendo de las cosas sencillas e intranscendentes.

La causa directa por la que empezó a escribirlas fue la proposición de Miguel Otero Silva, director del periódico de Caracas «El Nacional» para una colaboración semanal de poesía. El aceptó a condición de que esta colaboración no formara parte del suplemento literario, sino que la colocaran en las páginas dedicadas a crónicas:

"Así logré publicar una larga historia de este tiempo, de sus cosas, de los oficios, de las gentes, de las frutas, de las flores, de la vida, de mi posición, de la lucha, en fin, de todo lo que podía englobar de nuevo en un vasto impulso cíclico mi creación".

Oda al vino

Vino color de día

vino color de noche,

vino con pies de púrpura

o sangre de topacio,

vino, estrellado hijo
de la tierra,

vino, liso

como una espada de oro,

suave

como un desordenado terciopelo,

vino encaracolado

y suspendido,

amoroso,

marino,

nunca has cabido en una copa,

en un canto, en un hombre,

coral, gregario eres,

y cuando menos, mutuo.

A veces

te nutres de recuerdos

mortales,

en tu ola

vamos de tumba en tumba,

picapedrero de sepulcro helado,

y lloramos

lágrimas transitorias,

pero

tu hermoso

traje de primavera

es diferente, el corazón sube a las ramas,

el viento mueve el día,

nada queda

dentro de tu alma inmóvil.

El vino

mueve la primavera,

caen muros,

peñascos,

se cierran los abismos,

nace el canto.

Oh tú, jarra de vino, en el desierto

con la sabrosa que amo,

dijo el viejo poeta.

Que el cántaro de vino

al beso del amor sume su beso.

Amor mío, de pronto

tu cadera

es la curva colmada

de la copa,

tu pecho es el racimo,

la luz del alcohol tu cabellera,

las uvas tus pezones,

tu ombligo sello puro

estampado en tu vientre de vasija,

y tu amor la cascada

de vino inextinguible,

la claridad que cae en mis sentidos,

el esplendor terrestre de la vida.

Pero no sólo amor,

beso quemante

o corazón quemado

eres, vino de vida,

sino

amistad de los seres, transparencia,

coro de disciplina,

abundancia de flores.

Amo sobre una mesa,

cuando se habla,

la luz de una botella

de inteligente vino.

Que lo beban,

que recuerden en cada

gota de oro

o copa de topacio

o cuchara de púrpura

que trabajó el otoño

hasta llenar de vino las vasijas

y aprenda el hombre oscuro,

en el ceremonial de su negocio,

a recordar la tierra y sus deberes,

a propagar el cántico del fruto.

Neruda, Pablo (2004): Odas elementales. Buenos Aires: Losada 

Per llegir: Oda al vino

Edgar Degas (1876) Bebedores

Un estudio sobre la obra:

http://cvc.cervantes.es/literatura/cauce/pdf/cauce01/cauce_01_009.pdf

Algunas de sus Odas Elementales más conocidas:
http://www.neruda.uchile.cl/obra/odaselementales.htm

El gran raïm

  I

Si l’espai és ple de mons

que tot just es veuen,

i tots ells són tan rodons

com els savis creuen:

digueu doncs que lo de dalt

és com qui diria

un raïm tan colossal

que per mi el voldria.

                        II

Qui fos l’amo de l’abim

que aquest món rodeja

i on madura el gran raïm

que em fa tanta enveja!

De la vinya del Senyor

jo l’arrencaria

i en faria un vi millor

que la malvasia.

                        III

El mal és que en acabant

de ben trepitjar-lo

no tindria un bot prou gran

on poder guardar-lo…

Però bah! no és aqueix grop

lo que em detindria;

me’l beuria d’un sol glop

i m’hi tombaria.

Apel·les Mestres (1922). Totes les cançons. Barcelona: Editorial Selecta.

Sobre l'autor:  Pòrtic

Aceituneros

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?
No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Hernández, Miguel (1982): Obra poética completa. Madrid. Alianza (Alianza Tres, 89), pág, 346.

TEXTO COMPLETO

Res no m'agrada tant

Encantadísimo (2007). Tres Turons (2007)

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru,
amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot. 

Vicent Andrés Estellés (1970) Horacianes

Bloc Imatgies: http://imatgies.blogspot.com.es/2012/09/cloc-els-ulls-i-mel-fot-o-homenatge.html


Castro, Isabel (2010). Pebrots

Club de cuines TV3·:

• Coca dolça d'escalivada
• Coca d'escalivada
• Coca de recapte amb arengada



Vicent Andrés Estellés