La festa de sant Joan sembla que, en realitat, commemora el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any. Segons els folkloristes, el costum d’encendre atxes i fogueres en aquesta data és corrent arreu d’Europa i ja es practicava abans del cristianisme. Avui les fogueres continuen essent l’ànima de la festa i el jovent es diverteix botant-hi per sobre. A Catalunya, però, la festa té un tret distintiu: a més de fer falles i fogueres, cal menjar la coca de sant Joan, que abans era de pinyons i ara també porta fruites confitades. La dita popular fa així: “Ni Pasqua sense mona, ni Corpus sense ginesta ni Sant Joan sense coca”. Tot i que deu ser molt antiga, la primera documentació que he pogut trobar és del poema de Jacint Verdaguer L’aplec de la gleva, dins Jovenívoles; en donaré uns versos: “L’un pren una ensiamada, / l’altre agafa un panelló, / l’altre esbocina una coca / empedrada de pinyons”.
I el 1902, any en què va morir Verdaguer, es van publicar sengles poesies en dos setmanaris barcelonins. El 21 de juny aparegué en La Campana de Gràcia la composició La religió catòlica, que feia un inventari de les llaminadures festives: “Ab veu alta avuy proclamo / que en tot lo globo no hi ha / religió més suculenta / com es la dels cristians / per mes que’ls ateos diguin / en contra ella’ls disbarats / que sense solta ni volta / propagan per totas parts / fent que’ls homes sas dolsesas / desprecíhin y de cap / se’n vagin á las calderas / del indecent Satanás. / […] / Per Sant Joan i per Sant Pere / cocas d’un metro de llarch / sobretot ben ensucradas; / per Sant Jaume meló en gran”.
Marqués, Vicent (7 de juny del 2010): diari Avui, pàg. 29
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada