dijous, 11 de novembre de 2010

Un dinar de treball

     —Tenen la taula a punt, si em volen seguir.
            L’home es va parar a recollir dues cartes llargues d’una taula situada al costat de la porta abans d’acompanyar-los a una saleta tan petita que només hi cabien sis o set taules, totes les quals eren plenes menys una. A través d’un arcada, Brunetti va veure una altra sala, també plena d’homes amb pinta d’empresaris. Com que les finestres eren altes i no deixaven entrar gaire llum, les sales estaven suaument il·luminades amb uns llums ocults darrere une bigues de roure que travessaven el sostre. Van passar pel costat d’una taula rodona, que tenia un desplegament d’antipasti de tota mena: salami, marisc, pernil, pop… L’home els va portar cap a la taula lliure, va sostenir la cadira per a Brunetti i els va deixar les cartes.
            —¿Els puc oferir un Prosecco, senyors? […]
            —Vull fettucini amb tòfones —va dir Della Corte. Brunetti va moure el cap afirmativament mirant l’amo.— I de segon, ànec. —Brunetti va repetir el gest d’aquiescència.
            —Per beure els proposo el Merlot del Piave. —Della Corte va assentir i l’amo es va retirar, després de fer una reverència insignificant.
Della Corte va aixecar la copa i va fer un glopet del vi escumós. Brunetti va fer el mateix. Fins que va arribar el primer plat van parlar d’això i d’allò […].
El comissari va centrar altra vegada la seva atenció a la taula, a la qual havien arribat els dos plats de fettucini amb mantega. Va tornar l’amo, amb una tòfona petita en una font blanca en una mà i un ratllador metàl·lic a l’altra. Va deixar la safata a la taula, es va inclinar sobre el plat de Della Corte i va fregar la tòfona contra el ratllador, es va incorporar i va repetir l’operació sobre el plat de Brunetti. La delicada aroma de bosc i molsa que va pujar dels fettucini fumejants va embolcallar no sols els tres homes sinó tota la zona del voltant. Brunetti va fer girar la forquilla per la pasta i es va posar a menjar, lliurant-se a la voluptuosa degustació de la pasta cuita al punt just, suavitzada per la mantega i aromatitzada per l’exquisida tòfona.
Della Corte va deixar clar que no era la mena d’home que fa malbé un àpat amb xerrameques i en aquella taula es va parlar molt poc fins que se’ls van endur els plats; l’ànec va ser tan bo com les tòfones o gairebé, —per Brunetti no hi havia res tan bo com les tòfones—, i els van servir unes copetes de calvados.
Donna Leon (2002). Mort i judici. Barcelona: Edicions 62 (pàg. 180-182).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT