Origen d'una passió

Yáñez, Emi (2007). Pan con tomate

Una galeria en un pis del carrer del Bruc de Barcelona. Estiu, feia molta calor, i una dolça i bonica dona preparava, amorosament, el berenar per al seu fi ll. Eren temps difícils i el seu fi llet, el seu únic fi llet, devia estar, en la mesura del possible, sobrealimentat. ‘El nen ha de créixer’, i, com després es va veure, va créixer (l’autor fa 1,90 m). El nen, que ja coneixia  el joc i que, en coses de menjar, ja era molt espavilat (diuen que, al col·legi, s’ho arreglava per ser el privilegiat a qui el vell germà marista de la cantina donava sempre doble ració de berenar), esperava neguitós i il·lusionat, arrecerat, més que assegut, en un gran balancí thonet, la pressentida aparició de la mare portadora del plat contenidor del suprem berenar: una gran llesca de pa amb tomàquet.

De vegades hi afegia, per completar i alegrar amb el seu contrast, un tall de lluç fregit o rodanxes de botifarra blanca cuita de la nit anterior. I això totes les tardes. Devia ser invariablement la mateixa situació i el mateix berenar. O, almenys, la base del berenar: el pa amb tomàquet. La mare ja havia desistit d’altres propostes. (...) Per a la mare també era molt gratifi cant de veure menjar el seu fill amb aquella expressió. Perquè hi ha persones que tenen el menjar trist, d’altres, sonso; d’altres elegant. Hi ha moltes expressions per menjar. Per més vegades que ho hagi fet, sempre hi ha qui, davant de la cullera o la forquilla, fa la mateixa expressió de gran excitació, o com a mínim d’animosa curiositat, gana reconfortant, ganes de..., que si es tractava d’una estrena; n’hi ha que, davant del més exquisit dels plats, estan serens, avorrits i fins i tot distrets. Podríem reunir aquest ampli ventall d’actituds en dos grans grups: els il·lusionats golafres i els seriosos, austers o desganats; i ens atreviríem a afegir, per nombroses experiències, que els primers tenen un valuosíssim passaport per al difícil ofici de viure que comporta només un risc: malviure amb algú del segon grup. El nostre nen era, com ja deveu haver deduït, dels del primer grup, de manera que l’amistat entranyable, l’amor més lluminós entre mare i fill i pa amb tomàquet va anar sempre més en augment fins a convertir-se en una autèntica passió. Com deia en Pla, el plaer del menjar és un viatge de la memòria a la infància, i així s’explica la passió de l’autor pel pa amb tomàquet, perquè aquest berenar va ser una de les situacions més paradisíaques de la seva vida: encara recorda nítidament com les amoroses mans de la seva mare li ho preparaven a la cuina i com ell, gronxant-se al balancí de la sala, conduïa a la seva bona, un a un, en curts viatges, els daus amb pa amb tomàquet. 

Pomés, Leopoldo (1985). Pa amb tomàquet. Teoria i pràctica. Tusquets, Barcelona.

Introducció i textos extrets de Papers de vi, setembre 2009.

Sobre Leopoldo Pomés Viquipèdia: Leopoldo Pomés i Campello Informació de Leopold Pomés a www.hispanart.com Exposició ralitzada per Leopold Pomés al Palau Robert l'any 2003 Leopold Pomés a Internet Movie Database (anglès) Pàgina digital (biografia, tècnica, entrevista)