Les menges essencials

Encantadísimo (2006) . El Molín de Mingo

T’esforces per ensenyar-los a ser virtuosos del menjar… i s’afarten de frankfurts, bèicons i hamburgueses. […] ¿No us sembla que la lluita contra l’imperialisme gastronòmic dels menjars sintètics passaria, justament, per un retorn presocràtic als elements essencials, bàsics?

Per fer-ho, hauríem d’eliminar abans uns quants dietistes, bròfecs, espessos com sociòlegs en actiu, quintacolumnistes. I tornar a fer campanya a favor de les menges essencials. Per exemple, el pa. «Allà on hi ha pa, no hi fa mal estar», deien els nostres avantpassats. O bé: «Qui no té pa, alguna se n’ha de pensar!» El pa pot tenir moltes variants. Però és bo que torni la moda del pa ben fet. I que es recuperi l’hàbit del pa i del vi, símbols, no ho oblidem, de tota eucaristia, és a dir: de tota participació engrescada en el memorial d’una història col·lectiva. El pa amb oli de la cançó reiterada és sempre com un retorn a l’essencialitat, al grau zero de tota reflexió culinària. A la Mola de Formentera, les famílies es fan el pa cada deu dies o cada setmana. Amb oli del bo i una mica de sal i un porró… ¿qui no gosaria  encetar una campanya de conversió dels infidels dels hamburgers? O bé el pa amb vi i sucre de la nostra infància de predestinats a l’alcoholisme militant. O les sopes d’all, amb llesques de pa escaldat. (O unes llesquetes de pa fregit, untat amb all, per acompanyar una bona sopeta de peix.)

El ‘pa amb tomàquet’ ja ha estat objecte d’un merescut homenatge literari. M’hi sumo. I afegeixo: com és de sàvia la síntesi alimentària de pa, oli, sal i tomàquet! (Els italians descobreixen ara que la pasta, rebutjada en part per la dictadura dels metges dietistes, era aliment bàsic, equilibrat i a l’abast de tothom.)

Riera, Ignasi (1988). Cuina que cuinaràs. Barcelona: Destino (pàg. 39-40).