 |
La cultura literària del vi comença, per nosaltres, amb els grecs, que de molt antic van establir el costum de reunir-se al vespre (en el sympósion) per beure i cantar. Una bona part de la lírica grega arcaica és simposíaca: Està feta per ser cantada en aquestes reunions i, sovint, parla del vi (que solien diluir amb el doble d’aigua) i dels efectes que, bevent-ne, encara perseguim.
La mostra d’aquesta poesia, traduïda per Jordi Cornudella, és d’Anacreont (cap al 530 a.C.), partidari de la moderació.
La preparació de la festa
Corre, noi, va, porta l’aigua,
porta el vi i porta’ns garlandes
amb un tou de flors trenades,
que és amb Eros que boxejo.
Les mesures del vi
Vinga, noi, serveix la gerra,
que d’un glop l’envio tota:
fes la mescla de deu casses
d’aigua amb cinc de vi, perquè ara
pugui jo, una altra vegada,
sense excés donar-me a Bacos.
La mesura en el beure
No hi tornem, au, va, deixem-ho!
Prou d’estrèpit i cridòria:
no hem de beure el vi a l’escita,
sinó fer glopades curtes
i entonar cançons alegres.
Introducció i textos extrets de Papers de vi, setembre 2008.
Traducció de Jordi Cornudella.
Més de Jordi Cornudella: CLIQUEU-HI.
Sobre Anacreont |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada