dissabte, 24 de març de 2012

El silenci de les vinyes

FERRÉ, Maria Rosa (2011): Brot de Xarel.lo, Alt Penedès -1028

Cada vegada que a can Brucart naixia un fill, batejaven la criatura i una vinya amb el mateix nom. Un cep de més de trenta anys ja no té un bon rendiment, i per als Brucart la producció era la prioritat. Brucart tenia més de nou-centes hectàrees de vinya pròpia, i sempre n'hi havia alguna on calia canviar els ceps vells per peus nous. I amb l'arribada d'una criatura es batejava la vinya nova amb el nom del fill acabat de néixer. A la vinya Xavier hi van plantar dues hectàrees i mitja amb xarel·lo del Penedès, el mateix xarel·lo qu eel pare de l'Aurora havia plantat, a la vinya Petita, quan ella va néixer, la vinya Xica com li deia ella, la vinya que hi havia darrere de Mas Serrat, la casa on havia nascut i on havia viscut fins el dia que es va casar.
La vinya Xavier era a prop d'un rierol que anava a parar a l'Anoia. L'Aurora es va treure les sabates i va caminar descalça per notar la terra entremig dels dits dels peus. La humitat de la rosada li va recordar la primera vegada que havia vist plorar la vinya. El seu germà Marc acabava de tenir l'accident amb el tractor, i a casa hi havia tant d'enrenou que ella va baixar a refugiar-se entre el brancatge nu dels ceps. Era allà, quieta i plorosa, quan es va adonar que els ceps també ploraven, com ella, com la seva mare, com la seva àvia. Les llàgrimes brotaven espesses dels ulls de la planta. Molts ulls per cada ceps i moltes llàgrimes per acompanyar-la. Van haver de passar anys abans no va aprendre que el plor de la vinya era un fet natural que es repetia cada primavera. En arribar el bon temps, els ceps xuclen l'aigua del terra i la fan circular des de les arrels fins a la part més alta del cep, però quan són dalt de tot de la planta i no hi troben cap fulla, l'aigua s'escapa per les ferides que hi ha deixat la poda. La vinya plora des que l'home va descobrir que del raïm en podia fer vi i va arrenglerar els ceps l'un al costat de l'altre i els va podar per fer més raïm. Des d'aleshores, la vinya plora any rere any i ningú se n'adona.
L'Aurora va acaronar les fulles i va prémer amb força el raïm encara verd, i després va llepar-se la mà. Els gust amarg li va retornar l'amargor d'una conversa que havia de ser l'última.

POU, Gisela (2011): El silenci de les vinyes. Editorial Planeta, Ramon Llull Narrtiva: Barcelona. Pàgines 36-37.

Informació sobre el llibre: Biblioteca Municipal de Cambrils

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT