dimecres, 15 de desembre del 2010

Primavera de 1938


Els espinacs eren sempre tendríssims —no els deixàvem créixer— i les bledes, gerdes, fins i tot, turgents, esponeroses per la força d’aquella terra fosca del costat dels barrancs. Faltava l’oli, però això no introduïa cap fre a la voracitat, desbocada pel fibló de la penúria. El vinagre, abundant; fins i tot, saborós; provinent d’un vi negre i espès i, sovint, encara, amb el gust o l’aroma del raïm garnatxa, amania aquell bé de Déu de vegetació, submissa, només, després de rebre, si calia, el càstig d’un bull sobtat. El grapat de sal granada acabava de fer el pes i tot plegat cruixia entre les dents i els queixals, enterament blancs, defensats, no sé com, tot i que ningú no feia sevir cap classe de fluor ni cap mena d’elixir.
            Les eres d’espinacs abundaven; omplien els horts i tota zona regable i, per fi, van envair també el secà més frescal, adobats amb cendra, salvats, a mà, de qualsevol herba silvestre, reis dels seus pams de territori; única botànica permesa per a convertir-se ràpidament en recapte, per intentar omplir el plat decididament magre, sempre insuficient. Érem, per força, quasi vegetarians. Però el mannà dels espinacs resultava prou seductor al paladar perquè, entre mos i mos, hi trobéssim múltiples gràcies gustatives.

[...] Però, això sí, enyoràvem el pa de les grans llesques, dels grans crostons, i aquell pa de ral farcit de recapte que mai no havíem tastat, nois llepafils, posats a règim severíssim per una guerra que cap poder no volia haver provocat. De tot això, ja fa més de mig segle. Mig segle i un any, exactament. Com una condemna; com si diguéssim: cinquanta anys i un dia.
Xavier Amorós (5 de maig de 1989), dins Botigues de mar (1987-1989). Reus: Edicions del Centre de Lectura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT