La seva mare li havia rentat la cara i l’havia pentinat. Tenia un remolí de cabells rebecs al bell mig del cap que res no podia amansir, un genoll pelat, les ungles bastant fosques, una piga marró al front i les orelles lleugerament en forma de ventall.
—Vés a jugar a baix, però sobretot no et moguis de la plaça. Té: quan t’hauràs menjat el pa i la xocolata, puja a beure la llet. Sigues bon minyó i no et mengis la xocolata sola.
Amb els pantalons balders, llargs fins al genoll, fets amb uns pantalons vells del seu pare, i un jersei blanc una mica destenyit i una mica just, Quimet sortí al replà de l’escala.
Clavà mossegada a la llesca de pa; quan se l’hauria acabada, menjaria la presa de xocolata. Era més bona, sola: dolça i pastosa, s’enganxava a les dents, al paladar; la llengua la desencastava a poc a poc i es convertia en una mena d’aixarop diví. Baixà l’escala lentament, a sotracs, perquè, amb la mà a la barana, només avançava, per prudència, amb un peu.
Sortí a fora, es sentí una mica foraster i s’assegué en un graó de l’entrada. La plaça era rodona, no massa gran; hi convergien quatre carrers. Al mig es dreçava el mercat. Tenia quatre portalades, una enfront de cada carrer, i, a cada una, hi havia unes grans cortines de lona ratllada de blanc i de vermell.[…]
Dintre el mercat la claror era trista. Sobre els prestatges i els taulells s’amuntegaven unes masses enormes de verdures i fruita. Les venedores parlaven amb els compradors. Era un esclat de vida i de color. Entre un paner de tomàquets vermells, madurs i molsuts i un de mongetes verdes, fines, hi havia un gran cistell d’albergínies. De les parades del fons venia un perfum complex de flors i de peix.
Rodoreda, Mercè (1979). Gallines de Guinea (dins Tots els contes). Barcelona: Edicions 62 i “la Caixa”.
 |
| Mercè Rodoreda |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada