dimecres, 15 de desembre del 2010

Dionís i Ariadna

Ceràmica del pintor Aisón (c. 425–410 a. C.), Museo Arqueológico Nacional. Madrid.
Hi ha una òpera molt bonica del compositor Richard Strauss que es diu Ariadna a Naxos.
Ariadna era una princesa bellíssima -abans totes les princeses eren maques- fi lla del rei de Creta. Va ajudar Teseu, un gran heroi, a salvar-se d’un laberint perillós donant-li un cabdell de fi l per poder trobar la sortida: d’aquí ve la dita “el fi l d’Ariadna”. Però això us ho explicaré amb més detall en una altra ocasió. 
Avui ens interessen les relacions de la princesa amb el déu alegre i encisador. Heus aquí que Teseu, ingrat, va abandonar la seva salvadora en una illa molt bonica, però llavors força solitària, l’illa de Naxos. Es troba al mig del mar Egeu, en el conjunt d’illes assolellades que fan com una sardana al mar i s’anomenen les Cíclades. Ariadna, que havia baixat amb Teseu i els seus companys a Naxos, s’havia adormit sota un arbre, i quan es va despertar, per Zeus!, tothom se n’havia anat. Pobra Ariadna! Que trista i espantada es va quedar! I això que Naxos és una illa molt bonica, però a ella no li va semblar pas un lloc acollidor.
Només veia altes roques, pedreres de marbre blanc, cap presència humana. I encara no hi havia vinyes, que ara verdegen arreu. És natural que no hi hagués vinya: el déu Dionís no hi havia arribat, i justament hi va desembarcar el mateix dia que la pobra Ariadna es despertava tota plorosa. Ariadna era preciosa, Dionís se’n va enamorar i la va fer la seva muller: així es van acabar els planys de la princesa de Creta. I les vinyes rialleres van fer companyia a les oliveredes de Naxos. Hi ha alguns poetes antics, però, que creuen que Ariadna va ser conduïda a dalt de l’Olimp, convertida en una divinitat. Tot pot ser... 
Dionís era molt estimat pel seu pare Zeus, i els qui s’oposaven al seu culte eren castigats i acabaven d’una manera tràgica. Hi va haver un príncep que va fer arrencar els ceps, i Zeus el va colpir amb la ceguesa; també un rei, Penteu, va morir violentament perquè s’havia negat a venerar el déu del vi. Les dones dedicades al culte de Dionís o Bacus eren anomenades Bacants i en diades especials vagaven pels boscos, de nit, i ballaven cobertes amb pells i a la claror d’unes torxes, unides amb la naturalesa silvestre, sense normes ni límits. 
A l’Àtica, sobretot a la ciutat d’Atenes, se celebraven unes gran festes en honor a Dionís, amb cants i monòlegs acompanyats de música: sembla que les funcions de teatre van néixer precisament dels cants que es dedicaven al déu de la vinya, i que sempre explicaven una història. Per això els actors de teatre el tenien com a protector, i també a Delfos el consideraven tan venerable com Apol·lo i les Muses gracioses: l’harmonia d’Apol·lo i l’alegria esbojarrada es completaven. Una poetessa que es deia Mero va dedicar aquest poema tan curt com ben fet a la vinya i al raïm, recordant el seu déu:
Penges al pòrtic daurat
del temple d’Afrodita, 
penjoll atapeït del suc de Dionís; 
ja la teva mare, la vinya, no
t’abraçarà amb l’amable 
sarment, ni et cobrirà
amb pàmpols de nèctar. 
Aquesta peça forma part del llibre “Relats de mitologia. Herois i déus (Proa), de l’escriptora i helenista Maria Àngels Anglada. Va ser extreta de Papers de vi, n. 3, Nadal 2009.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT